Una convivència de segles
El president del govern espanyol està negant una veritat històrica que té flagrants proves
En una de les seves previsibles arengues contra el sobiranisme català, posteriors a la declaració del 9-N passat, Mariano Rajoy ha evocat una sèrie de causes que, segons ell, justificarien la supressió de la voluntat del poble català expressada al Parlament. Potser la més pintoresca ha estat la de parlar d'una “convivència de segles” que el procés de creació de l'estat català, segons ell, trencaria. De fet, el que fa cada intervenció del president espanyol és confirmar als catalans que, efectivament, hem votat i obrat correctament en els darrers mesos. Al contrari que David Cameron, que en tot moment va intentar posar-se a la pell dels escocesos i, almenys, recordar els aspectes positius –segons ell– de la unió, Rajoy fa gala dels arguments més antihistòrics i negacionistes per imposar-se. I dic negacionistes amb ple coneixement del terme, no vull banalitzar res.
Qui parla de “convivència” per descriure la presència de Catalunya dins Espanya, està practicant el negacionisme pur i dur. Està negant una veritat històrica que té flagrants proves i episodis en cada dècada dels darrers quatre segles. Proves presents als arxius, com van desenterrar millor que ningú persones com Antoni de Bofarull, Josep Benet i Francesc Ferrer. Proves presents a la societat catalana, on l'esclat sobiranista majoritari no ha estat obra ni de Mas ni de cap manipulació de l'opinió pública, sinó una lenta i madura presa de consciència a l'entorn de l'únic camí que li quedava per sobreviure al país. Ho sap això Rajoy? Segurament. Actua merament des del cinisme i l'afany electoral? Segurament. Però cal analitzar fredament la mentalitat de la qual neix aquesta síndrome. En aquest sentit hi ha dos fets objectius que vaig poder constatar durant algun dels viatges de la Comissió de la Dignitat a Salamanca en l'etapa Aznar. Primer: la imposició de la voluntat d'un nacionalisme invasiu comença per l'anul·lació del sentit crític propi. “La veritat és la primera víctima de les guerres”, diu la dita. I tant que ho és! És el que es denuncia cada any a la valenta Diada castellanista de Vilallar: la primera víctima de l'imperialisme castellà és el propi poble castellà i els seus agregats (com Rajoy que és gallec o Rivera que és de la Garriga).
La segona dada sobre aquesta síndrome ens l'aporta el professor Henry Ettinghausen al seu llibre sobre la premsa castellana del temps de la guerra dels Segadors al segle XVII. Presentar-se com a “víctimes” és un recurs vital dels pobles invasors. Així mouen l'odi dels propis contra l'autèntica víctima seleccionada. És el que va fer el comte duc d'Olivares contra Catalunya ahir. És el que fa Rajoy contra Catalunya avui. De fet és la mateixa síndrome que porta al paroxisme el seu alumne predilecte, Albert Rivera, quan va a Extremadura per demanar perdó, en nom dels catalans, per “insolidaris” [sic] i, doncs, per haver-nos resistit a l'agressió. Un tertulià recordava, aquests dies, que Vidkun Quisling també va demanar perdó als alemanys, l'any 1941, per la resistència dels seus conciutadans noruecs...
L'anàlisi d'aquesta realitat ens ha d'infondre de seguretat, confiança i esperança en el futur. Rajoy no té altra arma que l'amenaça, la incultura i la coerció per tractar-nos. Cap argument, cap gest de comprensió. Només un ànim de suprimir-nos. Com volen que, en ple segle XXI, un poble europeu accepti de seguir dins una presó constitucional que imposa un Tribunal presidit per un militant d'un partit hereu de Franco? Potser PSOE i Ciudadanos ens auguren una possibilitat de marc estatal democràtic alternatiu a això? Per a res! Simplement fan de claca de Rajoy. Són els indicadors perfectes, doncs, per legitimar-nos a l'hora de posar fi a “tres siglos de convivencia” lamentables i buscar un estat que ens permeti la supervivència.
