Opinió

¿Negociar o consensuar?

El nou horitzó que s'albira l'hem d'entendre com una nova etapa d'acord, d'acceptació, i no pas d'imposició

Els humans utilitzem paraules per comunicar-nos, que complementem amb el llenguatge no verbal. Els animals, aquest darrer. El llenguatge verbal aparentment ens fa més intel·ligents, però a la pràctica ens aboca a l'estupidesa, perquè en la majoria de discursos parlamentaris, per exemple, hi flueix el personalisme, l'ambició, la vanitat, característiques del tot absents en el regne animal.

Els debats d'investidura de les darreres setmanes no ens deixen veure el bosc en el qual vivim. Un bosc amb una resolució on es declara l'inici del procés de desconnexió de les institucions espanyoles i amb un annex de justícia social imprescindible en aquest mandat radicalment democràtic. Hi ha hagut comentaris de tots els colors davant les negociacions polítiques per investir president i formar govern. ¿Quina imatge donem a Espanya i a Europa? Si no ens posem d'acord entre nosaltres, ¿com podem defensar un repte tan imminent com la desobediència a les institucions espanyoles? I podríem seguir. Però ¿cal veure-ho només així?

Segons la CUP, un home sovint s'ha de sacrificar per un poble, però mai un poble ha d'aturar-se per un sol home. Diuen també que hi ha una majoria independentista de 72 diputats –¡de moment!–, representada per una diversitat que es vol posar en valor a partir del consens. ¿Mas està legitimat per ser president? Depèn de si negociem o consensuem. Si el negoci depengués només de CDC i ERC i independents, no cal dir que a hores d'ara ja tindríem president i govern. Però com que Junts pel Sí no disposa de la majoria absoluta, aleshores es treballa en clau de consens.

I en aquest punt entrem, perquè no podia ser d'una altra manera, en el vell llenguatge de la política: parlem de negociar (del llatí negotium, que vol dir ‘afer, treball, ocupació'; de nec ‘ni' i otium ‘oci, lleure, desocupació', és a dir, ‘negació de l'oci'). I parlem de consensuar i consens, del llatí consensus, derivat de consentire ‘estar d'acord', que en sociologia vol dir ‘acceptació d'una proposició o d'una ideologia per part d'una comunitat'. Malgrat que aquesta diferència semàntica pot semblar un bluf, en el fons és més simptomàtica que no pas sembla. En les darreres dècades autonomistes s'ha viscut de la negociació, sobretot amb l'Estat. Negociar és un acte més propi del mercadeig, malgrat que el terme s'ha generalitzat fins a arribar a les fronteres semàntiques del terme consensuar, però proposo de no pervertir-lo i preservar-lo per damunt de la Constitució Espanyola.

El nou horitzó que s'albira l'hem d'entendre com una nova etapa d'acord, d'acceptació, i no pas d'imposició com alguns pensen per una tossuderia de la CUP o de Junts pel Sí. Alguns diuen que primer cal tenir casa i després ja es veurà de quin color la pintem. Potser sí, però ¿a qualsevol preu? ¿No és menys cert que per amor a la llibertat i al propòsit de justícia social iniciat amb la resolució es volen fermar els principis més bàsics d'un estat amb forma de república catalana?

La paraula ‘consens' al Parlament actual ja no busca la simple suma aritmètica, sinó la de la idoneïtat dels càrrecs en el marc de les conviccions ideològiques per reforçar la independència i el procés. L'escenari de les properes setmanes el continuarem vivint intensament, però amb la mirada projectada cap a una casa oberta a tothom; una casa on el llenguatge de les paraules superi la baixesa humana i s'acosti a la noblesa i lleialtat dels animals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.