Va de debò?

La darrera opinió, exterior i aparent, de Convergència Democràtica ha marcat una ratlla roja que va més enllà d'Artur Mas. Ja no es tracta, només, de “salvar el president”, sinó també de garantir, encara que sembli una contradicció, l'estabilitat de la desestabilització. No es pot anar a la independència de qualsevol manera ni amb qualsevol albarda. Convergència i Esquerra han fet un gran esforç consistent a subordinar la pròpia ideologia en nom de la unitat. Convergència, més, perquè li convenia més. Si els convergents semblen ser ara més “socialdemòcrates” que “liberals” o “conservadors”, en part pot ser per reflexió, per evolució o per adequació a la “nova” societat catalana. I en part també, per fer el camí fins a la transgressió plegats amb Esquerra. Si Esquerra ha acceptat recórrer amb Convergència aquest tram ha estat per la mateixa necessitat. Però la irrupció de la CUP hi ha incorporat, a més del rebuig a Mas, un programa ideològic que molts –molts convergents i molts dels votants de Convergència– consideren excessiu. El “què”, el “com” i el “quan” de la CUP són pretensions excessives contrastades amb el seu pes electoral. La nova línia roja, la que comencen a guixar amb força els dirigents convergents, obeeix a aquesta impressió. A la impressió d'haver cedit massa i de posar-ho tot en perill. També el propi model de societat. Potser ara ni l'acceptació, a pèl i repèl, del candidat de Junts pel Sí evitarà la convocatòria de noves eleccions. Sembla que va de debò.