Quaranta anys de pau sense Franco

Sembla que va ser ahir i divendres farà quaranta anys que moria el dictador Francisco Franco, que, a més de causar un dolor innecessari a milers de famílies, va fer que el país perdés el tren del progrés que s'havia iniciat amb la República. Els que tenim una edat, recordem un dels lemes del franquisme, els 25 años de paz, de 1964, quan els jerarques del règim començaven a contraposar la pau en lloc de la victòria que havien forjat amb la repressió de la postguerra. Encara el mateix 1975 va haver-hi cinc execucions el mes de setembre. No hem de pensar que qualsevol temps passat va ser pitjor (ni millor); ja és prou dur viure el present quan dia darrere dia comprovem amb dolor i horror que tants anys de civilització occidental no han servit per deixar un mínim pòsit de sentit comú, si una banda d'assassins sense entranyes és capaç de perpetrar la bestiesa de París. Sempre i en qualsevol circumstància hem de defensar la democràcia i la llibertat que tant han costat de bastir. A casa nostra, el franquisme va ser nefast, però com totes les inclemències també es va acabar, encara que avui pul·lulin (in)dignes hereus, com s'està demostrant cada dia amb les animalades que arriben a dir sobre els catalans i el procés. El dictador moria al llit i just tres anys més tard, el 1978, s'aprovava la famosa Constitució que dia sí i dia també fan servir de flagel contra les legítimes aspiracions dels partidaris del dret a decidir. Al llarg d'aquest temps han passat governs de dretes i de teòriques esquerres, però de la fornada actual de polítics, a cop d'ull, n'hi ha pocs que haguessin pogut votar la Constitució: Artur Mas (1956), Carme Forcadell (1956) o Mariano Rajoy (1955). En canvi, molts dels personatges que estan marcant l'agenda política van néixer al voltant d'aquell any, com ara Marta Rovira (1977), Pablo Iglesias (1978), Albert Rivera (1979), Inés Arrimadas (1981), Quim Arrufat (1982), Gabriel Rufián (1982) o Alberto Garzón (1985). I eren nens o nenes de calça curta quan va morir Franco Oriol Junqueras (1969), Raül Romeva (1971), Pedro Sánchez (1972), Ada Colau (1975), David Fernàndez (1975) o Anna Gabriel (1975). Commemorem els 40 anys de pau vertadera i que les noves generacions de polítics ens il·luminin més que fins ara.