Auscultar l'economia
L'oportunitat que em brindaren els auditors catalans fa uns dies d'inaugurar la seva jornada anual m'obligà a navegar en el món de les preocupacions típiques d'auditors i supervisors. Requereix auscultar, avaluar, qualificar, regular, supervisar, prevenir... Tasques totes elles de dificultat creixent davant la nova complexitat institucional i financera que requereix valorar situacions sense esperar, amb la pressió de la incertesa al clatell i per a la qual els errors de l'anticipació es poden sobredimensionar asimètricament (més en els errors que en els encerts). Tot això fa que aquells que som propers a aquest món mostrem un desig general d'actuació macroprudencial, a perímetre ampliat amb mirada ampla, prou anticipativa i procurant evitar mals majors tals com contaminacions i crisis reiterades. Aquest objectiu es pot assolir en principi o bé des de les anàlisis de models matemàtics o bé d'apreciacions in situ, a la realitat sí, però coetànies. Es cerquen així qualificacions que donin seguretat i/o salvaguardes en cas d'error. La tendència avui és la de reassegurar-se, forçant més autoavaluació i oferint respostes amb recomanacions, afavorint la major transparència. En el judici que mereixen els actors en l'aplicació d'aquestes tasques hem de distingir el que puguin ser fallides d'informació i errors externs d'apreciació, de les contorsions interessades de la situació a benefici i lucre propi.
Les tasques de l'auditor es desenvolupen avui en un mercat prou estret amb externalitats reputacionals acumulatives (unes poques companyies dominen l'oferta) i han d'aplicar normes de valoració sovint elusives, fet que es tracta de combatre amb la seva separació de la consultoria complementària malgrat les sinèrgies que puguin tenir, amb rotacions d'auditors per evitar captures i amb auditories conjuntes, més discutibles no només pels majors costos, sinó també per la dilució de responsabilitats singulars que poden suposar. Avui es manté encara viva la discussió de qui és el beneficiari d'aquelles tasques el qual, per tant, hauria de pagar-ne el cost, ja sigui qui la utilitza o qui demana l'auditoria. Atents per això a la pretensió de donar peu a conformar imatges raonables i atorgar solidesa significativa quan això sovint és infactible quan existeixen comptes fora de balanç, amb consolidacions empresarials complexes i compartiment de risc en portafolis internacionals. No es tractaria així d'avalar que els comptes financers reflecteixen una imatge fidel, sinó que s'han elaborat d'acord amb els estàndards prevalents, en convergència internacional. Recordem si no la dificultat d'establir el que són en els comptes dels agents econòmics els valors justos fair values d'actius i passius! Altrament, les tasques del supervisor compaginen dues ànimes: la que va amb el seu paper públic i sovint meriten un estatut públic, i la de protecció privada del sistema. En el supervisor, posem el financer, el Banc d'Espanya, s'ha de comportar tant com a protector de l'interès públic com a Banc de bancs. Això, a la realitat concreta, implica dilemes de comportament; per exemple, en la seva responsabilitat de punxar o no la bombolla, enfrontant el carry trade (amb liquiditat europea que comprant deute públic millorava els balanços de les entitats més que atorgava crèdit a les empreses) o davant del cobrament de comissions (font de rendibilitat per a entitats que tenen la resta de vies prou obturades). O coadjuvant fusions –i així acomiadaments de plantilla– o desnonaments, la creació de Sareb, el banc dolent, o forçant polítiques de limitació de dividends (que reforça els bancs cap a dintre i els debilita cap a fora). El regulador vol en tot cas ser preventiu, supervisor eficient, ja que si falla, mal si fa, mal si no fa: així recordem en la crisi en la seva posició contra la manguerada de diner públic, que es volia a més indiscriminada per no senyalitzar els pitjors, amb tots els incentius perversos que això pot suposar. O en l'esforç de protegir el contribuent i marcant avui les direccions futures desitjables (forward guidance). El seu estatut, per realitzar aquestes tasques, és d'autonomia, no d'independència: així reflectits en la seva llei de creació, òrgans rectors, mandats dels seus membres i protecció contra interferències polítiques.
A la recerca de les seves veritables arrels, la nova governança financera europea busca alinear incentius, d'agents, funcions i organitzacions, tant en objectius com en instruments, amb una estructuració coherent de les institucions (coordinada, amb clarificació de competències i identificació de responsabilitats). En els nous contexts d'austeritat, la temprança i la prudència s'imposen.
