El gir del mitjó

De sobte, la realitat ha canviat. La realitat d'allò que faria feliç Frank Kafka i que hem convingut a denominar “el procés”. Semblava que tot se n'anava en orris, que no hi havia solució, que les posicions eren irreductibles i que tot plegat només podia desembocar en un nou avançament electoral. A Madrid respiraven tranquils, giraven la vista al terrorisme gihadista i alguns encara beneïen la CUP per la seva posició irreductible. Paradoxes de la vida i de la vila i cort. D'un costat i de l'altre, des de la CUP i des de Convergència, les declaracions es feien més aspres i encara més irreconciliables. Hi ajudaven el conseller Andreu Mas-Colell, l'exconseller Francesc Homs i homes que en un principi semblaven molt més conciliadors com Julià de Jòdar. Però en un tres i no res tot s'ha alterat. Potser sí que sempre cal donar la raó a aquells que hi posen distanciament i ironia. Ara, des d'un front i des de l'altre, s'insisteix en la necessitat del pacte i en la certesa que “tot acabarà bé”. Les comissions que han articulat Junts pel sí la CUP “treballen” i l'acord final podria abans “abans de les eleccions espanyoles”.

Què ha passat perquè tot canviï és una pregunta difícil de respondre. Perquè la convicció que les eleccions evidenciarien “el fracàs de l'independentisme” ja hi era. Hi ha una explicació que corre amunt i avall. Ahir encara va prendre més volada. Alguns observadors sagaços apunten a les enquestes. Segons diuen, els dirigents convergents haurien fet arribar als portaveus de la CUP uns sondejos que preveuen la victòria a Catalunya de Ciutadans. I, encara pitjor, que Convergència –Democràcia i Llibertat– i Esquerra Republicana quedaran desbordats pel front del no i el del ni sí ni no, però més no que sí. Un diari digital madrileny confirmava ahir aquesta hipòtesi i anunciava, en una enquesta, la victòria de Ciutadans, seguida d'Esquerra Republicana, En Comú Podem i Democràcia i Llibertat. Més lluny, el PSC, i encara més distant, gairebé residual, el Partit Popular. El quadre esmussa. Esmussa l'independentisme, no cal dir-ho. Les conclusions i les declaracions que se'n derivarien són òbvies. A Madrid, i a Espanya, tocarien totes les campanes de la victòria i s'insistiria que el procés és mort i que l'independentisme és una força en clar retrocés.

Com s'expliquen aquests resultats? Hi ha molts factors que hi ajuden. En primer lloc, l'unionisme declarat pot concentrar les forces a l'entorn de l'opció que representa el partit d'Albert Rivera. També la decisió de la CUP de no presentar-se a eleccions pot portar una part, reduïda però efectiva, de l'electorat independentista a l'abstenció. Igualment hi podria incidir la fatiga acumulada d'alguns partidaris de la independència, agreujada per la sensació que “a Madrid, no hi hem de fer res”. Sumem-hi, també, la persistència d'un cert vot dual. El que representen aquells que fan costat a l'independentisme en unes eleccions al Parlament però que, quan es tracta del Congrés dels Diputats, consideren que paga la pena votar una opció que eviti la victòria del PP. “Sempre és millor tenir al davant –comenten– algú que almenys sigui capaç de pactar alguna cosa, de reduir la tensió. Una cara amable que no sigui la de Mariano Rajoy. Perquè al final, cal pactar d'alguna manera amb l'Estat.” Tots aquests són els ingredients que explicarien una victòria de l'unionisme, que la premsa internacional, per exemple, pot interpretar com un recés o fins i tot com la fi del procés.

Aquesta pot ser una explicació. La gent de la CUP, la gent que representa aquest moviment, pot haver entès que ha arribat el moment de jugar menys fort, de cedir a la gran pretensió de Convergència. Però tot plegat, i malgrat l'optimisme d'alguns periodistes i alguns analistes que ja consideren tancat l'acord, no passa de ser una especulació més. Amb tant de fonament com es vulgui. Perquè els recels es mantenen. D'un costat, la reticència de la CUP a investir com a president Artur Mas. De l'altre, la de Convergència a acceptar una sèrie de condicions insuportables ideològicament. O encara més, a resignar-se a quedar en les mans d'un partit que quan l'embat de l'Estat sigui més fort resulti “imprevisible”. Aquestes prevencions hi són i no han canviat. Eren i són les grans traves de l'acord. Una part d'allò que en diuen l'establishment a Catalunya amb prou feines aguanta el procés. Poden decantar-se cap a terceres vies justificatives si tot encara s'embruta més amb una ruptura social que són incapaços d'assimilar. El mitjó, per tant, pot tornar a girar demà.