Les estafes

Des de fa uns dies un tel ens vela la mirada. París és molt més a prop que Síria o Beirut i els morts francesos s'assemblen molt més als nostres morts i segurament per aquesta raó al Facebook, per primera vegada d'ençà que les matances hi transiten vertiginosament, se'ns va oferir la possibilitat d'entelar la pròpia imatge amb la bandera tricolor. Els més susceptibles, o més paranoics, afirmen que també els assassins francesos s'assemblen molt als nostres assassins reals o hipotètics i criden a una guerra que només per escrúpols no anomenen santa. Aquests morts podríem ser nosaltres o els nostres i a Vidreres, van dir, un vehicle cremat contenia prou passaports i matrícules falses per ser d'uns gihadistes, encara que finalment sembla que qui el va abandonar no traficava amb déus sinó amb drogues. Les commocions pertorben la lucidesa i qui està interessat a portar-nos pels camins que ens resistim a transitar, ho sap. I malgrat ser una llei ja suficientment coneguda, continua servint per retallar llibertats i drets en nom del dret i la llibertat, per inflar els pressupostos militars en nom de la seguretat, per endurir el nostre gest i la nostra societat, i per expulsar i aixecar tanques encara més altes. I afirmen que ja no podem tenir les portes obertes a les misèries del món com si mai ho haguessin estat, com si no haguessin vist criatures mortes a la platja o carns estripades per les ganivetes de Melilla, com si la força que ha convocat onades migratòries fos el nostre cor noble i no les vacants en les pitjors feines del mercat de treball, com si la pobresa i la riquesa no fossin vasos comunicants. Ens diuen que no s'ha d'escoltar els bonistes, com si mai se'ls hagués escoltat, i que ja està bé de furgar en les responsabilitats històriques i en la culpabilització d'Occident, com si això hagués aconseguit, ni una sola vegada, aturar cap d'aquestes guerres defensives que sempre cal fer a milers de quilòmetres de casa. Els més escandalitzats pel fanatisme aliè són els que amb més determinació fanàtica ens criden al combat; els que proclamem amb més vehemència que cal preservar el nostre model obert són els més partidaris del tancament, els que mai invoquen ni la justícia social, ni la igualtat d'oportunitats. Amb la mirada velada per la por i l'horror serà més fàcil persuadir-nos que cal envair i bombardejar per posar fi a un conflicte que justament sorgeix d'invasions i bombardejos. Aquest monstre que ens amenaça i que ho fa de veritat, és un reflex contrafet i espantós de les pitjors característiques d'això que anomenem Occident, i justament el que l'alimenta és la nostra pitjor cara. La crueltat de la política exterior ha esdevingut interior i qui ens hi ha conduït és precisament la gent d'ordre, els estadistes, els que es proclamen sensats i afirmen amb suficiència saberuda que els afers estrangers els regeixen els interessos i no els principis. (Els interessos de qui?) Són els mateixos que ens van conduir a una crisi que és una estafa i que ara ens volen conduir a una guerra que també ho és.