On para el nord?

Fa anys que el nord sal­va­dor, el des­in­te­res­sat i uni­ver­sal recurs dels que no els fa ver­go­nya dir que en qüesti­ons i dis­cus­si­ons diver­ses sovint per­den el nord, resta molt i molt atra­fe­gat: els crits d'ajuda s'han con­ver­tit en un con­cert per­ma­nent, no tan sols de les clas­ses modes­tes –a les quals sobra ver­go­nya però fal­ten conei­xe­ments i for­mació política–, per poder inter­ve­nir en els debats que ara res­ten a la boca de molts cata­lans, que veuen que el vai­xell de les il·lusi­ons navega amb mala mar. Perquè en els moments cimers –quan és més neces­sari l'equi­li­bri, la mode­ració, la prudència i el res­pecte per als inter­lo­cu­tors–, la xer­rera d'uns, l'afany de pro­ta­go­nisme d'altres, l'ambició (sem­pre a punt) per cali­brar què i qui donarà més de si en aquesta bata­lla entre cata­lans que s'ha orga­nit­zat, i no para de créixer, m'atre­vi­ria a dir que gai­rebé ningú no dis­si­mula a donar el pit. “Aquest o aquesta també?”, diuen els obser­va­dors crítics i vigi­lants del patri­moni polític històric, temo­ro­sos que la ignorància faci estralls. Hi ha mol­tes dones: unes de molt cone­gu­des i acre­di­ta­des i d'altres de debu­tants. Està per veure què faran, que no s'ha de con­fon­dre amb què diran. Ha entrat en joc no tant sols amb la cul­tu­reta: ara podem sen­tir veus feme­ni­nes de docu­men­ta­des pen­sa­do­res, escrip­to­res, assa­gis­tes i poe­tes­ses, que cul­tu­rit­zen aquest brot valent de política inde­pen­den­tista que vivim. Què hi feien, a casa? Gimnàstica de bolígraf i algu­nes, poques, trui­tes de pata­tes i encar­re­gar piz­zes.

Són grups i gru­pets l'agru­pació i fina­li­tat dels quals no va ser pen­sada com a par­tit sinó com a crit clar i català dels pen­sa­dors teòrics que volen apor­tar sang nova a les can­sa­des veus pro­pa­ga­do­res de les con­sig­nes que, per can­sa­ment, sovint sem­blen més unes lle­ta­nies que un nou pro­grama. Està molt bé pre­ten­dre la implan­tació de la teòrica Cata­lu­nya repu­bli­cana, guar­nida de patri­o­tes i romàntics. O bé pre­si­den­ci­a­lista, par­la­men­ta­rista –d'una sola cam­bra–, amb diver­sos camins per asso­lir tre­ball i pros­pe­ri­tat, però un sol camí per defi­nir els dos grans objec­tius del segle XXI: soli­da­ri­tat i pau.

Dijous pas­sat l'edició de Comar­ques Giro­ni­nes, d'aquest diari obria plana amb un títol pre­o­cu­pant: “Onze llis­tes per a sis escons del 20-D.” Volen dir entre línies que el gui­ri­gall es pre­veu impor­tant i que els movi­ments actu­als són assa­jos. Tot just ha començat la lluita entre la dot­zena de grups o tendències –no m'atre­veixo a dir par­tits– que si seguei­xen la dèria d'acon­se­guir estar en el pro­per govern i, en lloc de donar suport, que és el que s'espe­rava, alguns estan fent la puta i la Ramo­neta i cau­sant greus pro­ble­mes.

L'allau de suports que rebe­ren i, en trac­tar de la vora els polítics actu­als, gover­nants o no, els ha fet pen­sar: “Jo ho faria millor” i, d'aquest, al: “Jo ho faré molt millor.” És pos­si­ble que tin­guin raó, ara bé, els actu­als tenen quel­com impa­ga­ble: l'experiència!