Feixismes d'avui

L'activista Arcadi Oliveres va dirigir-se divendres, 20 de novembre, als milers de persones convocades per Òmnium per demanar justícia pels crims del franquisme i va deixar anar una frase contundent: “No el volem més, el feixisme, i aquesta setmana he tingut por que algunes actituds polítiques puguin recaure en el feixisme.” Oliveres es referia a les reaccions polítiques arran dels atemptats de París.

És una reflexió que ens ajuda, d'entrada, a adonar-nos que el mateix feixisme que fins a l'any 1975 a l'Estat va prendre la forma de dictadura franquista pot adoptar expressions diverses en moments molt diferents de la història. Al cap i a la fi, tots sabem que l'ombra del franquisme és tan allargada que, amb el dictador mort i enterrat, ha aconseguit arribat fins als nostres dies; divendres ho vam comprovar amb els nombrosos actes nostàlgics d'homenatge a Franco i ho comprovem cada 12 d'octubre amb les manifestacions dels partits falangistes –legalitzats, per cert, al registre de partits polítics del Ministeri de l'Interior espanyol–.

El missatge d'Oliveres, però, va més enllà. I ens alerta de dues coses. En primer lloc, de la temptació d'alguns governs d'utilitzar l'impacte emocional dels atemptats terroristes per retallar llibertats i per exercir el control a individus i col·lectius. I, en segon lloc, de la temptació d'alguns partits d'ultradreta que volen aprofitar el dolor i la confusió per créixer, criminalitzant col·lectius per raó de creences o de religió a canvi d'uns quants grapats de vots.

Estiguem, doncs, amatents. Una societat com la nostra, que va patir llargament la forma més cruel de feixisme, ha de saber identificar-lo sempre, encara que es presenti amb retocs cosmètics i sota aparença institucional.