Franquisme i justícia
Josep Fontana, parlant del llibre de Paul Preston sobre l'Holocaust espanyol, deia: “No es pot restar indiferent davant de tanta crueltat, de tant sofriment i de tant heroisme.” A tots aquells a qui la història –per la guerra, l'odi, les dictadures– ha col·locat al marge d'una societat, pobles sense drets, ciutadans sense paraules, innocents represaliats, han hagut de lluitar contra tota mena de manipulacions per conquerir la memòria històrica. Perquè un poble sense memòria és un poble sense accés a la veritat.
Divendres passat, 20-N, vam commemorar un acte unitari sota el lema “Justícia pels crims del franquisme”. Ens hi vam aplegar per a exercir el dret del reconeixement d'un poble de la història de la seva opressió. Per acompanyar les famílies de les víctimes amb tot el nostre suport i solidaritat. Per reclamar la veritat per damunt de tot. I per demanar que es faci justícia.
Antoni Batista acostuma a recordar que el darrer missatge polític de Josep Benet va ser que calia impulsar una campanya per declarar Franco culpable de crims de guerra. 40 anys després de la seva mort, el dictador i els seus crims segueixen sense ser condemnats.
Fins ara el 20-N només sortien els feixistes en acte de nostàlgia. A partir d'enguany els demòcrates hem pres el carrer en acte de reivindicació i homenatge.
Tantes persones que ens han deixat sense poder veure com es feia justícia. 40 anys i encara ningú no ha demanat perdó, encara no s'ha condemnat el franquisme, ni s'han anul·lat els judicis que van servir per assassinar el nostre president, els nostres joves, els nostres alcaldes, els nostres veïns, els nostres intel·lectuals, els nostres fills. Considerem una vergonya que Espanya no hagi estat capaç de passar comptes amb el seu passat totalitari.
I davant de la presó model, un dels símbols de la repressió, els qui ens hi vam aplegar vam explicitar tres clars missatges:
El primer: un missatge d'escalf i d'agraïment als lluitadors. El país, la cultura, la llengua segueixen existint perquè no es van rendir mai. Som deutors de la seva valentia i coratge.
El segon missatge, adreçat a l'Estat: exigim justícia. Acumulem una transició imposada, amb una llei d'amnistia tramposa i, més recentment, una llei de memòria històrica que ha arribat tard i malament i no ha servit ni per condemnar el franquisme ni per reparar el dolor de les víctimes. Denunciem la impunitat de què han gaudit els seus responsables i la vigència, encara, d'elements del franquisme (ideologia, legislació, aparells de l'estat...). I vam recordar que la legislació internacional no empara la llei d'amnistia de l'Estat espanyol com una llei vàlida de punt final.
I el tercer missatge, adreçat als partits i institucions catalanes. Els vam demanar que en les bases de la política del futur Estat català en matèria de memòria històrica, es condemnin els crims contra la humanitat i es faci un reconeixement a les víctimes. Només podrem construir un país amb uns fonaments democràtics sòlids amb la veritat i la justícia.
Quaranta anys després seguim demanant justícia per les víctimes del franquisme.
