Perdre el fil... i la batalla

L'independentisme ha perdut el fil. O “el relat”, que diu ara la politicologia de rebotiga. No hi ha un discurs coherent i sòlid que mantingui la tensió necessària en la intenció. El retard en la investidura –“tenim tot el temps del món”, alerten els insensats– ha destarotat els uns i els altres. Des d'una CUP a la defensiva, que es passa el sant dia justificant-se i reunida, fins a una Convergència que ha tingut l'ocurrència de desfer-se i fer-se com una sardana. Els moviments tàctics, els recels i les declaracions de rereguarda han substituït l'avantguarda i l'avançada. L'independentisme es mou aquests dies com un conill amb mixomatosi. El cap inflat i els moviments absurds. I a l'altre costat? A l'altre costat, no descansen. El govern de l'Estat ha encadenat la traca més forta de tot el procés i actua com si la Generalitat fos una diputació insignificant i rebel. La premsa de la cordada continua salpebrant el sainet amb portades i articles delirants. Els dirigents dels partits de la unió sagrada han articulat els discursos electorals a l'entorn de Mas, que és el mal. “Els farmacèutics” i “els catalans” són les víctimes d'un somni de grandesa d'un tarat que porta Catalunya a la ruïna. Ho adoben alguns empresaris de casa, no necessàriament hostils a l'estelada, que clamen contra “l'esquerra rupturista”. I el president? Sembla defensar-se entre la indignació i la impotència, però no pot pagar els farmacèutics. Això és perdre el fil? Sí i encara més: és perdre una batalla crucial.