Placebo

El conflicte polític entre Espanya i Catalunya és de difícil solució perquè els primers ho veuen com un problema d'anatomia i els segons com un conflicte de parella. A Espanya creuen que és un disbarat que el pàncrees prengui la decisió de voler separar-se de la resta del cos i anar-se'n a un apartament de lloguer, mentre que a Catalunya molt pocs entenen, llevat d'alguns casos de masoquisme mòrbid, que una dona maltractada hagi de quedar-se per la força en una relació en la qual fa temps que la llei, el poder i un sistema metabòlic abusiu van substituir, si és que mai va existir, l'amor. Amb aquestes visions tan diferents del conflicte, és impossible que se solucioni de manera consensuada.

Vist des de Catalunya, i sospito que des de molts altres racons del món, la clau és el reconeixement de l'altra. I mentre Espanya no reconegui la societat catalana com una realitat pròpia, tan real com ho és la societat espanyola, no hi haurà solució pactada. Ningú no dialoga amb el seu pàncrees, de la mateixa manera que Rajoy no negocia mai sobre sobirania. En tot cas, si el pàncrees insisteix a demanar el divorci, Rajoy hi enviarà anticossos i un munt de fiscals i d'interventors econòmics a veure si atura la infecció. Malgrat el risc evident de col·lapsar tot el sistema limfàtic i democràtic espanyol, cal reconèixer a Rajoy, almenys, una certa coherència mèdica.

Tot al contrari que els que encara basteixen el federalisme com a teràpia per al conflicte. Si fossin realment federalistes, reconeixerien primer el dret de l'altra part no només a existir amb entitat pròpia, sinó a poder decidir lliurement quin serà el seu futur, agradi o no aquesta decisió. Però el suposat federalisme del PSOE, i encara més el de Cs, no es mou de la visió d'un Estat d'anatomia indivisible en el qual algunes vísceres han de ser reordenades per tal de redreçar el sistema, retornar a una situació de salut i poder continuar alimentant la resta del cos: la senyora vol divorciar-se, però ja li passarà amb una mica de placebo.