Ni CUP, ni cap, ni res
La CUP és una organització honesta, que fa feina de base, propera als problemes de la gent. Més enllà del que pensa en darrera instància, antisistema per entendre'ns, ara, però, ha fet política parlamentària en presentar-se a les eleccions plebiscitàries. D'aquí plora la criatura, si no vols pols no vagis a l'era. Quan tenen a les seves mans donar consistència al vot que van emetre dos milions de votants catalans per la independència se'ls arruga el melic. Entossudits en el no, insegurs en el pas a emetre, per no ser l'instrument dels qui ens volen mal. Per no ser l'eina útil dels qui volen de forma parasitària els nostres diners, dels qui no volen que siguem un sol poble. Vinguem d'on vinguem, ens desitgen impersonals, que no siguem res. Uns autonòmics, i encara amb un objectiu, esborrar-nos del mapa.
Les eleccions van ser per escons, i vam guanyar. Així, obligar-nos, des del govern espanyol, a entrar en l'estratègia seva de comptar els vots quan mai no ens han permès decidir i votar és propi de babaus. Acceptar els arguments dels adversaris que calumnien, insulten, castiguen o ridiculitzen de forma sectària no és intel·ligent. Per als unitaristes som enemics seus els qui de forma democràtica aspirem a la independència de Catalunya. En canvi, per a nosaltres el govern i els qui els donen suport són només els nostres adversaris.
No hi ha cap, no tenim res perquè no hi ha CUP. Cap vol dir equip governamental, amb una o una dotzena de persones, això és, estratègia, direcció, decisions, lucidesa, mesures atractives per sumar gent vers la República Catalana. Tota la gent que conec que ha votat la CUP a Caldes de Montbui, Barcelona, la Universitat Autònoma, Miralcamp, Bellver de Cerdanya, Roses, Badalona, Cerdanyola, Terra Alta, Vilafranca del Penedès o Sant Cugat no volen deixar escapar l'oportunitat que tenim a l'abast de la mà. I, ara per ara, la pilota la tenim al nostre teulat. Desinflada, això sí.
La CUP té dues ànimes. La territorial, aquella que cada dia viu, veu i conviu amb tots els sectors socials existents –des del més humil i desvalgut fins al més culte i benestant– que hi ha al nostre país, això és, la gent del variat mosaic de classes que hi ha a totes les ciutats i pobles fora de l'àrea metropolitana. L'ànima metropolitana és més tancada, més del barri específic, més urbana, més poc de vasos comunicants. Més endògena. Poc coneixen del món de la Catalunya profunda i el seu teixit industrial, de la ruralia, del sindicalisme agrari, de la petita i mitjana empresa, del turisme a nivell propi, de vendre paisatge si no neva o d'un estiu que faci front a una platja o muntanya de somni. D'un món econòmic que ha de suar tinta per
poder mantenir els treballadors a cada empresa corresponent. De saber que potser l'empresa més gran sovint és l'Ajuntament, l'hospital de zona o l'institut.
Em dol que la CUP faci la feina que desitgen –ho han dit per activa i passiva– Rajoy, Aznar, el rei actual i el dimitit, el PP, el PSOE d'en Sánchez, C'S, l'amo de Freixenet, el d'Almirall, el de Pronovias, el Círculo Ecuestre i la X del GAL i el govern d'aleshores, és a dir, el PSOE dels crims d'estat –un recordatori exprés al membre de la CUP a qui vaig haver d'explicar que van matar 28 (!) persones–, Millo, Sánchez-Camacho, Chacón i alguns dirigents de CSQP, etc. Per no parlar d'àmbit internacional.
La CUP, si va a noves eleccions, se suïcida, no s'immola, i se'ns endú a molts que ara havien sumat vots per la independència. La immolació pot ser un mèrit si la fi és una causa noble, que doni fruits i vida; no ho és per crear un erm a Catalunya. Què més ens han de fer des del nacionalisme espanyol agressiu, espoliador, inculte, per respondre amb dignitat? És veritat; el país resistirà, és fort, viu, té caràcter, en sabem molt, de persistir, de ser. Però ara, companys de la CUP, podem crear, fer néixer llibertat, il·lusió, civilitat. Podem caminar units vers una república catalana, ja ens barallarem després, que d'això també en sabem molt. Potser massa.
