Educació, només?

A Catalunya tenim més de cinc-centes entitats religioses que representen quasi la meitat de les que hi ha en tot l'Estat espanyol. Dels més de mig milió de musulmans que hi ha territori català, números potser imprecisos, també prop d'uns cent mil es troben a les comarques de Girona i la meitat d'aquests són d'origen marroquí. Durant aquests darrers dies no he observat canvis en les maneres de fer d'aquests col·lectius. Hi ha molta normalitat i la convivència habitual. Alguns tertulians de les ràdios i les televisions afirmen que l'arrel té un origen religiós i d'altres fan més referència a les polítiques econòmiques i socials que s'han deixat de fer. Simplificar-ho, com no es pot fer d'altra manera, és caure en els estereotips coneguts. Girona ha tingut des de ja fa unes dècades l'índex d'immigració musulmana més alt de Catalunya. Quan en la dècada dels anys noranta Catalunya, de mitjana, tenia un 0,7 per cent d'immigració, al Baix Empordà ja tenia el 2 per cent. Actualment aquestes dades estan sobrepassades i, malgrat això, el grau de cohesió i de pau social és molt alt. Les comarques de Girona, i a tot Catalunya també, gràcies a les polítiques educatives que s'han realitzat des dels anys noranta en la distribució equilibrada dels alumnes a les escoles, ha gaudit d'un clima envejable de convivència i de pau social.

Les administracions locals també han estat solidàries aportant solucions malgrat els migrats recursos econòmics. Girona, amb tots els matisos i prevencions, el barri del Sector Est de la ciutat rep des de fa dècades importants inversions i ajuts econòmics, socials i educatius que no sempre obtenen el rèdit esperat. Però no tota la cohesió demanada ha de recaure principalment i únicament en l'educació. Quan resulta que l'esforç recau en l'acció educativa perdem la referència que existeixen barris degradats que concentren tota una població amb risc d'exclusió social. Qui són els responsables que això passi? A pesar de les polítiques urbanístiques heretades de temps anteriors, aquests barris tenen la seva escola i els seus serveis.

És l'actuació de proximitat la conseqüència del dret que tot ciutadà té amb independència de la seva condició social o cultural. Distribuir els alumnes, fins on es pot, és una acció per intentar normalitzar al màxim la relació i convivència social. Cohesió és això, com ho és també l'organització del territori posant a disposició, per exemple, solars per ubicar millor les escoles i relligar així el territori.

El sistema educatiu està preparat per respondre als reptes actuals. Les actituds i els comportaments socials a favor del fet diferencial no estan previstos en cap de les avaluacions externes centrades en les competències. Quines altres eines ha d'activar, el sistema educatiu, per fer front a les noves necessitats? El model nou es troba en la cohesió educativa. L'impuls d'una nova visió de la interculturalitat implica la cohesió acadèmica, aquella que fa possible l'èxit per a tots els alumnes, sigui quina sigui la seva condició social i intel·lectual, centrada en les necessitats dels seus col·lectius i no en la comparació entre països respecte a uns estàndards descontextualitzats.

Reconèixer que qualsevol alumne pot excel·lir en algun àmbit de la seva capacitat és oferir-li unes oportunitats educatives úniques, que són l'antídot a les reaccions més extremes. Voldria acabar fent una referència a la normalització lingüística, peça clau en la cohesió social que alguns han volgut atacar. Sense aquesta tampoc podríem parlar de cohesió i igualtat d'oportunitats, principi irrenunciable per una societat catalana oberta, intercultural i molt més cohesionada del que alguns volen fer creure.