Vuit cognoms elxans

El cinema francès i, de retop, també l'espanyol, ja tenen les seves pel·lícules del “nord” i del “sud”. Més folklòriques les franceses, en què els fets nacionals, bretons o occitans, queden reduïts a cendra. Més permissives les espanyoles, en què ikurrins o estelades es poden suportar a canvi que triomfi l'amor “que también nos une”. En el fons, una mateixa concepció de la geografia, i de la nació, que imposa nords i suds dins unes fronteres sempre falses i retrau fronteres als altres. La mateixa concepció que va impulsar dissabte Albert Rivera a València a proclamar: “Som el llevant espanyol, el motor d'Espanya.” ¿Levante, qué quiere que levante? Però el mateix dia, també a València, n'hi havia que van expressar amb alegre contundència una altra interpretació geogràfica, nacional. L'associació El Tempir, d'Elx, va recollir el premi Miquelet d'Or 2015 i el seu president, Josep Escribano, va oferir una altra manera molt més digna, justa i lliure d'entendre el món: “Us convidem a vindre al sud. Veniu. Conegueu-lo. Enamoreu-vos dels nostres paisatges, de les nostres llegendes, de la nostra cuina, de la gent que viu cada dia la seua valencianitat, calladament i silenciosament, però amb orgull, a Novelda, Monòver, Crevillent, el Pinós, Guardamar... però també a Elx i a Alacant, i a Oriola o Torrevella, perquè n'hi ha. És l'única manera d'enterrar tòpics i tipisme folklòric, d'afonar l'aldeanismo a què ens volen recloure.” Escribano, salfumant nacional. Escribano? Ni el primer cognom!