La gran lliçó de Noè

Segons el Gènesi, la figura de Noè ens pot aportar una gran lliçó i exemple de com s'haurien de comportar els líders polítics, i malauradament, cap el segueix. Segurament la virtut més gran de Noè és la previsió que va tenir per anticipar-se als estralls del futur, malgrat que la gent encara estava de festa i gaudint de la bonança. No és fàcil anar en contra de l'opinió creada, encara que aquesta estigui en l'error, és millor deixar-se endur per la festa i participar-hi fins que arriba la tragèdia. M'imagino que els comentaris dels contemporanis de Noè, quan veien que aquell home vell construïa una arca a ple sol, deurien ser ben galdosos, però tots sabem com va acabar. En el lideratge polític, la figura de Noè és molt escassa, entre altres coses perquè encara avui, com en l'època del Gènesis, el poble no ens agrada que ens diguin la veritat i volem que ens menteixin. I el que dic és una paradoxa perquè mai com ara s'ha utilitzat tant obertament la reclamació de la veritat (volem un govern que no ens menteixi) però no som capaços de suportar-la. Per tant, lamento dir-los que aquesta campanya, com les precedents i les que vindran, tota l'oferta política estarà farcida d'ofertes agradables a les oïdes, encara que la tempesta estigui a la cantonada.

Pel que fa a l'Estat espanyol, només hi ha uns apunts que ens anuncien arribada de borrasques, i durant tota aquesta campanya no en sentiran a parlar ni es tindrà en compte. El primer és el dèficit espanyol, que comporta un gran endeutament i de què tots els organismes oficials ens han avisat, sense cap èxit. El sol fet que l'avís sigui suau perquè estem en període electoral hauria de ser un escàndol. Però com he dit fa un moment: volem que ens menteixin. Aquest dèficit ens anuncia, vulguem o no vulguem, més retallades durant el 2016, perquè pensar que el creixement ens ho arreglarà és fals, ara creixem i fem dèficit, i les previsions del 2016 són de menys creixement que enguany. Aquesta addicció al dèficit comporta augmentat l'endeutament i ja devem pràcticament el 100% del PIB, un fet que ens augura dues coses: que si no rectifiquem un dia tindrem problemes per finançar-nos, i la segona és que quan canviï la tendència d'interessos baixos, tindrem una gran feblesa. Així doncs, els anuncis electorals de més despesa i de baixada d'impostos, avui per avui, són impossibles.

A Catalunya la situació encara és pitjor. La política perfectament planificada d'Espanya ens ha fet ser una “autonomia supeditada”, cosa que és un contradicció. El nostre FLA és una arma de destrucció autonòmica perfecte. Ho hem comprovat com l'utilitzen, i no se n'amaguen. Per humiliar-nos. Però fem l'ull viu, també l'utilitzen per ofegar-nos, que encara és pitjor. La totalitat dels partits a Catalunya, accepten que tenim un dèficit en el finançament important, però el govern espanyol fa un any que hauria d'haver reformat el sistema de finançament autonòmic i no ho ha fet i utilitza el FLA perquè les autonomies mal finançades no facin fallida. Aquest FLA és un préstec i, per tant, és endeutament, mentre que un altre finançament seria diner net. No cal dir que ens deixen els nostres mateixos diners, la qual cosa és un escàndol. Però aquesta setmana s'han superat i l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal ha posat en qüestió la sostenibilitat financera de Catalunya. I tenen raó, segons els seus números. El drama és que nosaltres generem prou recursos per sortint-nos-en perfectament. Però segons el seu model i mentre Catalunya sigui d'Espanya, els catalans ens haurem de responsabilitzar d'una part important del bilió de d'euros del deute espanyol (amb tendència creixent) i dels més de 60.000 milions d'euros del deute català (també amb tendència creixent) i tot això ens passa mentre generem més de 15.000 milions d'euros que marxen i no tornen.

Semblava que aquí algú amb seny havia aprés de Noè, i havia començat a fer uns plànols per construir un artefacte que ens alliberés de la tempesta, però de cop una minoria intenta prendre o condicionar la planificació i abstrets de tota realitat, comencen a oferir-nos plans de xoc amb l'imaginari que cada dia brillarà el sol, i la gran tempesta és a la cantonada.

L'esperança és que Noè va viure 950 anys i va morir 350 anys després del diluvi. És d'aquí que ve allò de: anem a poc a poc perquè anem lluny?