La moderació de Ciutadans

L'origen de Ciutadans és clar com l'alopècia. A l'entorn del bar El Taxidermista –les tendències primàries són irrefrenables– es van aplegar un grup de poc o molt intel·lectuals per gestionar el seu desencant amb Pasqual Maragall i articular un artefacte “antinacionalista”. És a dir, per administrar políticament el nacionalisme espanyol. “Després de 23 anys de nacionalisme conservador, Catalunya ha passat a ser governada pel nacionalisme d'esquerres. No ha canviat res essencial”, proclama el seu primer manifest. El partit que ara lidera Albert Rivera, doncs, va nàixer “contra el nacionalisme” –contra el nacionalisme català; el dels altres– i sense una definició ideològica digna de considerar. La indefinició es manté i l'anticatalanisme, també. Però aquesta darrera fòbia sembla que s'ha suavitzat. Deu ser una crisi de creixement. Ciutadans s'ha escampat en poc de temps per Espanya i ara aspira a governar-la. Per aconseguir-ho no pot continuar generant el rebuig que genera a Catalunya. Ha de mantenir el vot anticatalanista, però n'ha de guanyar un altre de menys visceral. Per això és curiós constatar com Albert Rivera –cada dia més pagat d' ell mateix–, Inés Arrimadas i Joan Carles Girauta demanen el vot dels independentistes que volen “una Espanya còmoda”. Caram! Qui els ha vistos i qui els veu. L'Espanya de Ciutadans és un misteri, però tot fa pensar que el nacionalisme ranci deixa pas al jacobinisme en salmorra. Si algun catalanista despistat els vota, que després no plori.