Consells sobre política
Sóc del parer que si un hom vol entrar en política, cal que abans es prepari a consciència. En primer lloc convé, com el pa que menja, deixar enrere tota mena de tòpics i potser, d'entrada, no escoltar res del que es diu en campanya electoral, perquè en la majoria dels casos tot és demagògia, xerrameca buida i mentides oportunistes (que els mals polítics disfressen de mitges veritats o promeses que saben a l'avançada que, en la majoria dels casos, no podran complir). Però això no és política. És una deformació que té molts segles d'història i que es perpetua llastimosament, malgrat la presumpció d'avui dia de pensar que som més espavilats que els nostres avantpassats. En segon lloc jo recomanaria fervorosament a qui vulgui tocar poder (en teoria, per a servir el poble) deixar-se aconsellar per aquells que fa anys que hi breguen. Tant als que els ha anat bé i encara avui dia en treuen algun rèdit de retruc, com als que han estat llençats al foc de l'oblit i amaguen al fons del seu cor tota mena de ressentiments. Pel que diuen els primers, no cal engrescar-se massa; pel que diuen els segons, no cal desil·lusionar-se en excés. Tot sempre en la seva justa mesura. Per tant, cal entrar en política guiats per qualsevol altre que ens orienti, ens assessori justament i, a causa de la seva experiència, ens ajudi de bona gana. Com diu un bon amic meu: “Algú que comença la carrera política ha d'escollir com a guia una persona que no sigui simplement reputada i poderosa, sinó que també ho sigui per la seva virtut.” Lamentablement, això darrer, només ho podem deixar a la intuïció, que és quelcom que també cal treballar si es vol entrar en aquest gremi.
Una bona oratòria ajuda molt, però amb una admonició: cal evitar els insults. Aquest bon amic meu diu: “Els insults no escauen en absolut als polítics”, i, a més, recomana retirar-se quan l'adversari t'increpa per tornar a emprendre el discurs quan l'altre calla. Si un hom t'injuria, el meu amic diu que “cal que la rèplica sigui breu i que no manifesti ira ni arravatament, sinó tranquil·litat i que, d'alguna manera, mossegui amb gràcia i elegància”. No cal ni dir qui actua sovint així al Parlament de Catalunya en els nostres dies. Si ho he de dir, senyal que no ens escoltem gaire les famoses sessions de control al govern.
Finalment, aquest bon amic meu em dóna consells sobre política que són més que escaients per al moment actual que viu el nostre país. Parlant d'odis viscerals i enemistats, diu ell: “No voler-se reconciliar amb un enemic per una causa que mereixeria fins la pèrdua d'un amic és d'allò més brutal i propi de bèsties ferotges.” I encara hi afegeix: “El qui es mostra en totes les qüestions massa primmirat i dur, i no cedeix ni afluixa mai, ans es manté sempre aspre i intransigent, acostuma el poble a respondre-li conflicte per conflicte i a estar-ne sempre descontent.”
Aquest bon amic meu és Plutarc de Queronea, un iniciat en els misteris antics, filòsof, ambaixador, magistrat, sacerdot de Delfos i un gran escriptor que va viure a cavall entre el primer i el segon segle de la nostra era, famós per les seves Vides paral·leles, però no tan conegut per la multitud d'obres breus que va deixar escrites i que haurien de ser, com aquest Consells sobre política, de lectura obligatòria per als qui es vulguin dedicar al bon govern. Si la base ja trontolla, què podem esperar? Per als interessats, l'editorial Adesiara en té una traducció recent del tot recomanable.
L'únic que caldria demanar a tot aquell que es vulgui dedicar a la política és que, com diu Plutarc, ho faci amb la raó “i no pas per un rampell provocat per un buit afany de glòria o un cert gust per la confrontació o pel fet de no tenir res més a què dedicar-se”. És ben cert que, tot mirant el panorama polític a casa nostra, de vegades tens la sensació que n'hi ha que, com que no saben fer res més de bo, s'han llençat a la cosa pública, per a desgràcia de tots.
