Full de ruta
Mentalitat
El trànsit cap a la independència té moltes dimensions, i una de molt clara és la desconnexió mental. És un pas més en allò dels catalans que només se senten catalans i que veuen Espanya com una realitat diferent. No com una realitat pitjor, sinó aliena. Amb els mateixos sentiments que ara s'evoquen davant un altre país veí.
El que em va deixar parat en aquesta última campanya –tampoc gaire, no exageréssim pas ara– és que feia l'efecte que els espanyols, si més no els que remenen les cireres –o això creuen ells– també havien desconnectat mentalment de Catalunya. Sí, perquè feia pensar molt això de veure alguns debats electorals en els quals participaven partits que no havien aconseguit ni un sol escó en les eleccions generals anteriors i que, en canvi, d'altres n'eren exclosos perquè, malgrat sí tenir representació, no eren prou espanyols o prou no sé què. Perquè, ja se sap, Espanya és la nació més antiga d'Europa i, per tant, és molt anterior a la democràcia. Res de dret a decidir, res d'urnes; tret que no sigui per donar-nos la raó.
Al capdavall, els mitjans de comunicació espanyols que tant acusen els catalans d'estar subvencionats i de ser esclaus de la Generalitat –no com ells, que són plenament independents– no se'n van estranyar gens, d'aquesta presència, ni tampoc de les absències. Criteri periodístic, ens van dir. Entesos: ara resultarà que va ser això.
Jo crec, més aviat, que van decidir tractar Catalunya com si fos un país estranger i que, per tant, els independentistes no hi tenien res a dir, en aquestes eleccions que hem acabat de celebrar. S'han resignat a la fi del bipartidisme –com si això fos alguna novetat per a nosaltres, els catalans– i ara s'estiren els cabells albirant un llarg període d'ingovernabilitat. No: el que passarà, en tot cas, és que el partit que guanyi haurà de pactar. En això, crec, consisteix també la democràcia, un concepte que molts no tenen gaire assumit a Espanya.
Un últim comentari: un dels grans avantatges d'aquesta campanya tan dura que va finalitzar divendres va ser que, durant uns dies, els tertulians i opinaires habituals es van distreure amb altres joguines i ens van deixar tranquils una estona.