Gabriel Rufián

Em caus bé, Gabriel Rufián. En els darrers temps hem coincidit algunes vegades –també al plató d'El Punt Avui TV– i crec que ets un home que diu les coses pel seu nom, que creix en les distàncies curtes i que pot aportar molta autenticitat en la política catalana.

La setmana passada vaig pensar molt en tu, a causa de les teves declaracions en el sentit que la Constitució Espanyola havia estat avalada per feixistes. Declaracions sense matisos, pel broc gros... però tan certes com que ara estàs llegint aquesta columna. Acte seguit van arribar els insults, els menyspreus i alguna desqualificació amb una ferum classista que feia caure d'esquena. Xafar ulls de poll sagrats té aquestes coses, Rufián, ja t'hi acostumaràs. Saps perfectament que ni Solé Tura ni Miquel Roca procedien del franquisme, però també ets conscient que un altre d'aquests pares, Manuel Fraga, abans que aquesta Constitució, va signar, fins i tot, sentències de mort. Com la del comunista Julián Grimau, “el caballerete”, com el va anomenar aquell 1963 el futur president del PP. I saps que la Constitució es va escriure amb l'alè del colpisme al clatell i que el seu article segon, aquell que parla de la “indissoluble unitat de la nació espanyola”, va ser dictat per una cúpula militar franquista fins al moll de l'os.

Per tant, com diem al Pallars, que no ens facin beure amb una orella de ruc. Aquella Constitució tutelada, 37 anys després, ens mostra amb cruesa totes les mancances d'una Transició que no va ser modèlica. Com si no podem explicar que avui, en ple 2015, tots aquells que vulguin respostes pels crims del franquisme hagin d'anar a la justícia... argentina? Com si no podem explicar que el principal mur contra la voluntat democràtica d'un poble és una Constitució que ha acabat esdevenint obsoleta, antidemocràtica i irreformable?