L'antimatèria

Hi ha una realitat física percebuda i que es mou, interactua i evoluciona per unes lleis establertes, conegudes i previsibles, però aquesta realitat presenta singularitats que requereixen que tingui una contrapartida especular que no es percep, però és necessària per sostenir la que sí es percep.

L'explicació de l'univers avui està basada en la teoria del Big Bang, la gran explosió de la qual des d'una singularitat d'infinita concentració de massa, energia i temps aquesta s'expandeix i crea l'Univers que continua ininterrompudament la seva expansió que avui podem mesurar: les galàxies s'allunyen unes d'altres a una velocitat proporcional a la seva distància. És la mesura d'aquest allunyament continu la que ha permès definir el temps des de l'origen de l'explosió inicial, des del Big Bang, fa 13.800 milions d'anys.

Va ser Fred Hoyle qui va postular críticament la teoria del Big Bang i va ser Hubble qui, mesurant la velocitat d'allunyament de les galàxies per la freqüència de la radiació que ens n'arriba, efecte Doppler, va determinar el temps transcorregut des de l'explosió inicial.

Sobre aquests fets hi ha certeses i incerteses. Les certeses són que la massa i l'energia són intercanviables per la fórmula descoberta per Einstein a la teoria de la relativitat. Que l'espai té quatre dimensions, essent el temps la quarta i que aquest és variable i condicionat per la velocitat. Que només hi ha quatre forces, dues que actuen a nivell dels nuclis dels àtoms i dues d'obliqües, la gravitatòria i l'electromagnètica. Que aquestes es transmeten a través del buit per partícules, unes experimentalment comprovades, els fotons, i altres no, els gravitons. Que la matèria està formada per quatre elements, dos quarks i dos leptons, l'electró i el neutrí...

Però tota aquesta teoria ha portat avui a reconèixer que per explicar la densitat crítica de l'univers i l'acceleració de la seva expansió és necessària una energia fosca que s'oposi a la gravitació, de la mateixa manera que cal una antimatèria per explicar el gir anòmal de les galàxies. La conseqüència és que hi ha un 94% de massa-energia del cosmos que no és percebuda per nosaltres, és a dir, que només “veiem” el 4% del que és l'univers i que l'energia fosca i la matèria fosca que conceptualment són necessàries per sostenir la nostra visió i comprensió d'aquest, fins ara no provades per l'experimentació i l'observació, són indetectables però reals.

Totes les teories socials començant per la religió estableixen un positiu i un negatiu, un bé i un mal, un déu i un dimoni, un cel i un infern, una tesi i una antítesi. Un es pot preguntar si això existeix realment o és una creació intel·lectual que ens donem per entendre el món, el comportament humà, la política i la societat. Va des del catolicisme de sant Pau fins al comunisme de Marx i Engels.

La paradoxa és que quan la ciència avança pels millors i més potents mitjans d'observació i experimentació actuals, per les noves eines de càlcul, i els científics intenten establir una teoria de l'univers que abasti des de l'immensament gran, teoria de la relativitat, fins a l'immensament petit, teoria quàntica, apareix com una necessitat científica inevitable l'antimatèria i l'antienergia.

El nostre món, o si es vol la comprensió de la realitat que ens envolta en el sentit més ampli, necessita aquest “0” i “1”, quan sabem que la realitat directament percebuda és analògica, és a dir, contínua i gradual.

L'home se sent còmode envoltat de certeses i no de qüestionaments i per això necessita distingir entre amics i enemics, coreligionaris i opositors, cel i infern. La paradoxa és que aquesta absoluta dicotomia es produeix també a la ciència, a la física.

Arribaríem doncs a la conclusió que el patró dicotòmic que arrosseguem els humans el traslladem a la realitat que ens envolta fins a transformar-la?

Com va dir Bertrand Russell de la veritat científica, “l'objectiu de la ciència no és establir veritats immutables i dogmes eterns, sinó només entendre la veritat mitjançant aproximacions successives sense mai proclamar que en alguna de les etapes intermèdies aquesta veritat hagi estat assolida del tot”, però essent això així hem de reconèixer que la nostra influència com a observadors és inevitable, si no sobre la realitat física, sí sobre la percebuda. Resultaria doncs que allò que va formular Planck, i que ens resultava incomprensible: que l'observador influeix sobre el que és observat, és cert.