Preguntes per diumenge

Les eleccions de diumenge es presenten amb uns quants interrogants. ¿Serà capaç el moviment sobiranista de retenir els quasi dos milions de vots del 27-S? Si no és així, ¿on aniran a parar? Si hem de fer cas de veus tan significades com les de Fernàndez i Arrufat, podria ser que es desplacessin a la bossa d'ERC i d'En Comú Podem, segons quina sigui la valoració que es faci de la millor estratègia a seguir. La primera opció engreixaria les opcions dels republicans de cara a les negociacions en curs per formar el nou govern de la Generalitat. La segona seria una aposta per eixamplar el ventall independentista fins a la frontera que marca la línia de la reivindicació social aliada amb el moviment regeneracionista d'esquerres espanyol. Totes dues possibilitats són interessants, perquè ajudarien a desnuar la corda que ara mateix presideix l'actualitat política. O més radicalitat nacional –amb beneficis ostensibles per a ERC– o més tacticisme a la recerca de socis, una possibilitat que alguns menyspreen –perquè consideren que el procés ja no pot fer marxar enrere– i que d'altres valoren com a imprescindible. Un altre interrogant serà el resultat de la coalició que presideix Convergència. ¿Fins a quin punt una derrota –i hauríem de quantificar què vol dir “derrota”– incidirà en l'elecció del futur president? I més: ¿com afectarà el resultat de diumenge el conjunt de la política catalana, amb un electorat parcialment desenganyat i a qui costa de convèncer de la importància d'aquests comicis? ¿I Espanya? A hores d'ara, la sensació és que la cursa és oberta i sense un guanyador franc. ¿Viurem allò que anomenen la segona transició o patirem dilluns l'atzagaiada de la reconstrucció cosmètica de la dreta més furibunda? ¿Hi ha una real alternativa de govern progressista? Certament, diumenge no serà un dia avorrit, gens avorrit.