Sense mots comuniquem
La comunicació no verbal l'explicitem amb els gestos i postures corporals, les expressions facials, la distància física, el contacte corporal, l'ús del temps, les tonalitats de veu, la distribució de l'espai i també l'aspecte físic. Hi ha, doncs, sentiments i emocions que els nostres interlocutors es reprimeixen i no expressen verbalment.
El que transmetem és la identitat personal, l'estat d'ànim i les emocions i motivacions. En una comunicació interpersonal, un 55% del significat prové de missatges que transmet el propi cos; un 38%, del parallenguatge, i un 7%, de les paraules.
El que es va veure en el debat del 7 de desembre per Antena3 TV és un exemple més que il·lustratiu d'aquests percentatges, dels quals prevalen els gestos, les mirades, els silencis, el control de la respiració, els tons de veu, la vestimenta…, és a dir, tot allò que no diem verbalment i que, a ulls dels espectadors, té un gran significat que deixem fluir des del coneixement intuïtiu i els hàbits culturals.
Al plató, quatre candidats (¿només quatre?), Soraya, Rivera, Iglesias i Sánchez, drets, sotmesos als designis de l'audiència i amb un gran poder latent com és el periodístic, que va imposar les seves normes per examinar els polítics també del domini del llenguatge no verbal.
Pedro Sánchez, del PSOE, creuava tímidament les mans, i això es pot interpretar com un gest d'autocontrol per evitar qualsevol sospita d'inseguretat. Compensava, però, aquest punt negatiu amb un discurs en què el to de veu reflectia una certa seguretat.
Pablo Iglesias, de Podemos, s'aferrava al seu boli Bic, una manera d'entretenir les mans i una imatge de sempre a punt de fer anotacions. La seva veu, poc corpòria, era compensada per un estil informal que connecta amb els joves i la classe treballadora.
Albert Rivera, de Ciudadanos, buscava on podia col·locar les mans, una forma notòria d'inseguretat que procurava dissimular amb una gesticulació, massa enèrgica i tallant.
Soraya, del PP, mostrava un estil hieràtic al principi, sobretot per la caiguda de braços en el moment de les presentacions, però amb un moviment de mans prou controlat per fer creïble el seu discurs.
Tant Iglesias, com Sánchez i Rivera van criticar el fet que no es presentés Mariano Rayoy en aquest debat. L'argumentació de Soraya és que són un equip; però, més enllà d'aquesta excusa poc creïble, la decisió que substituïssin el president en funcions per la número dos té més encerts que no pas si hagués estat el contrari. ¿Per què? Doncs perquè ara mateix el perfil d'una dona que ha sortit a ballar en un plató i que ha pujat en globus aerostàtic té més ganxo que no pas els insípids comentaris radiofònics de futbol de Rajoy amb el seu fill, malgrat la suposada preparació tècnica.
La comunicació no verbal ens demostra, doncs, que el cos és un reflex de la ment, que el pensament i els sentiments no tan sols afloren en el discurs verbal, sinó que també ho fan en les expressions facials, en el somriure de compromís o no, en el comportament espontani o no fora dels espais polítics convencionals… Ras i curt: la comunicació no verbal influeix i molt en el nivell de puntuació d'un candidat, un nivell en què la cara més humana, més propera a la gent, permet guanyar el cor de l'electorat. Ara, el 20-D, caldrà veure si la racionalitat respecte al nivell d'atur juvenil, les grans retallades, etc. pesa més que les gràcies més banals de cada candidat.
