La columna
Estatal
Avui, no veuré pas els resultats de les eleccions generals espanyoles perquè quan comencin a treure el nas als televisors de la Nación, seré al cinema, mirant l'última pel·lícula de Stephen Spielberg. I hi seré a gust, atès que aquestes eleccions em donen la mateixa sensació que les estatals al RU (i a molts altres llocs): que, sigui el que en sigui el desenllaç, la seva funció de fons és la de protegir els interessos de l'estat amb l'aval d'una majoria parlamentària. I punt. Aquest cop, l'aparició en escena d'uns partits nous pot fer l'efecte que a partir de demà hi haurà algun canvi, però costa endevinar quin. Dels partits estatals novells, Podemos promet més o menys el que prometia el PSOE dels anys 70 (una república federal amb dret a l'autodeterminació) però per aconseguir-ho haurà de posar en marxa un procés improbable que requereix el suport de dos terços a les Corts i al Senat seguit de noves eleccions seguit d'un referèndum a la pell de brau sencera. Ciudadanos, per contrast, vol aprofitar-se de la seva estratègia habitual de policia somrient i policia sorrut (Rivera/Cañas; Rivera/Arrimadas; i Girauta, que fa ambdós papers ell tot sol) per blindar l'estat espanyol i deixar les llengües no castellanes que s'hi parlen, a l'estacada. El PSOE vol solucionar els problemes reals de la gent, però es reserva el dret a decidir de quins problemes es tracta. El PP –liderat per un senyor que últimament té certs problemes a l'hora d'expressar-se en l'únic idioma que domina– s'ha limitat a dir que vol una Espanya seriosa i espanyola. Vist aquest panorama, és difícil no recordar que a les últimes eleccions al RU i França, la sorpresa de debò (fins i tot a escala internacional) l'han donat els partits escocesos i corsos, potser perquè ells, sent trencadors d'esquemes, s'escapen del joc electoral habitual. De fet, avui és ben possible que els partits sobiranistes catalans facin un paper semblant. Quan hagi sortit del cinema, potser sí que engegaré la tele.