L'ombra del 9-N

En un míting del 2004, Zapatero es va enfilar a l'escenari i va dir, dirigint-se a Maragall: “Apoyaré el Estatuto que salga del Parlament de Catalunya.” En aquell moment, ningú no es pensava que el PSOE conqueriria La Moncloa. Maragall acabava d'arribar a la Generalitat amb la proposta de pactar un nou Estatut, després de comprovar que només podria superar l'hegemonia convergent apujant l'aposta sobiranista. Zapatero havia heretat un PSOE encara ressacós de la borratxera felipista i, en ple boom econòmic, va trobar en el problema català un clau on agafar-se. Si no s'haguessin produït els atemptats d'Atocha, o si Aznar els hagués gestionat bé, no sé què hauria passat. El fet és que Zapatero va guanyar contra pronòstic i que aquella promesa incomplerta va destruir el PSC i ha marcat les relacions entre Catalunya i Espanya. Ara, assistim a un fenomen semblant. El 2012, la vella CiU es va trobar atrapada entre la crisi i les polítiques de Madrid, i Mas es va posar al capdavant de l'independentisme per navegar una onada que amenaçava d'ofegar-lo. El 9-N es va vendre com un èxit, però Ramon Tremosa i Raül Romeva ja han reconegut que si Cameron va pactar amb Salmond és perquè sabia que Edimburg faria el referèndum igualment si Londres no s'avenia a acordar-lo. Pablo Iglesias ha recollit la idea del referèndum desesperat per sobreviure a la campanya de desgast que ha patit els últims mesos. Podemos té poques possibilitats d'arribar a La Moncloa, però el referèndum que Pere Navarro ja demanava el 2012 s'ha convertit en la gran bandera de la seva remuntada. Amb el temps es veurà que el 9-N va servir per intentar convèncer els catalans que un referèndum unilateral no era possible. Iglesias creu que està assaltant el cel amb una pistola descarregada, però amb la seva promesa d'autoritzar un referèndum passarà el mateix que va passar amb l'Estatut. Si Zapatero va obrir les portes a l'independentisme, Iglesias legitimarà la desobediència que CiU no va gosar impulsar el 9-N.