20-D, Maragall
Tal dia com avui, el 20 de desembre de 1911, moria el poeta Joan Maragall. Al costat de la seva significació estrictament literària o cultural, va tenir també una altra dimensió de caràcter cívic o moral, alçant la seva veu lliure davant certes injustícies, cosa que li va fer guanyar respecte entre àmplies franges de la societat catalana i, alhora, també crítiques per part d'alguns sectors benestants o més conservadors. Modern, obert, europeista, cosmopolita i també iberista, partidari de l'entesa entre la diversitat de pobles i cultures de la Península, lluny d'hegemonismes i unitarismes, Maragall va mantenir una relació d'amistat amb Miguel de Unamuno, expressada mitjançant una rica correspondència. Ambdós van influir-se mútuament, tot i l'existència de discrepàncies ideològiques evidents.
Però, pel que fa a la qüestió nacional, el darrer Maragall va adoptar posicions més obertament paraindependentistes, davant la impossibilitat d'Espanya de convertir el seu estat en un espai on la diversitat plurinacional existent pogués viure-hi i expressar-s'hi amb comoditat. No era tant, doncs, un independentisme de sortida, sinó d'arribada, pel rebuig històric espanyol al reconeixement de la diversitat com un valor positiu i una riquesa cultural. El 1893, criticant els escriptors catalans que escrivien en castellà, va assegurar: “No podem pensar a cercar la normalitat, l'equilibri del nostre esperit i del nostre llenguatge, en l'oblit del català i en la castellanització dels nostres sentiments i les nostres idees, sinó en el segon terme de la disjuntiva, en la integració de tota la nostra cultura literària dintre la llengua catalana dignificada.” En el text La independència de Catalunya, escrit dos anys més tard, però aparegut 21 anys després de la seva mort, va escriure: “El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre el moviment general d'idees del món civilitzat. [...] hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta.” I alertava també de com Madrid aprofitava el talent català mirant de “nodrir-se'n atraient-lo, assimilant-lo i donant-lo després com a vida intel·lectual espanyola”: “Afalaguen els nostres escriptors i artistes, els adulen, s'apropien de la seva susceptibilitat [...] fent-los veure que Catalunya és un medi massa reduït i massa industrial perquè les arts de la intel·ligència puguen donar per viure, i que a Madrid guanyaran més fàcilment honra y provecho.”
L'actitud de Maragall és també contundent quan es refereix a la influència negativa dels mitjans de comunicació, per la seva pràctica assimilista, i recomana que cadascú faci un acte de voluntat dient: “No llegiré cap periòdic de Madrid, ni cap periòdic que inspiri el seu criteri en lo de Madrid”, tot denunciant “la poca substància i lo ridícul dels clixés de la premsa madrilenya o amadrilenyada”. I conclou taxativament: “El dia que Catalunya s'hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i de la d'aquí que encara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d'Europa.” El 1906, afirmava: “Enfortint la nacionalitat s'arriba a la mundialitat; però d'una vaga mundialitat, abstracta, mai s'ha arribat ni s'arribarà a fer-ne cap nació.” No és estrany, doncs, que un dels seus poemes més coneguts acabi, precisament, amb un inequívoc “Adéu, Espanya!”, adéu que, ara mateix, subscriu ja públicament el sol nét que té en la política. Una Catalunya viva, moderna i europea, només té futur fora d'Espanya. No és mala cosa de recordar-ho, avui, 20 de desembre, més de cent anys després dels mots maragallians...
