L'analfabet

Als Estats Units s'observa els candidats amb lupa, se'ls psicoanalitza, se n'examinen els gestos, les ganyotes i el color de la corbata, es furga en el seu passat a la recerca de debilitats o d'amoralitats –sobretot sexuals– i un exèrcit de periodistes enginyosos els interroga sobre el preu del quilo de sucre, el dia més feliç de la seva vida o el número de sabata del seu fill petit. Qualsevol error pot ser fatal. Qui confiaria el seu destí i el de la pàtria a algú que no sap ni quin peu calcen a casa? És un mètode exhaustiu i un sistema extraordinàriament exigent de selecció de líders que sovint sentim com s'elogia a les nostres terres.

Allà, diuen, es garanteix que el president sigui una individu capaç, preparat i amb carisma. Com en Ronald Reagan, que era molt graciós, o com en Bush, que feia cara de bona persona, i que van ser, un i altre, una catàstrofe per a la humanitat. O com l'Obama, que ha traït pràcticament tots els seus compromisos. Aquí encara n'hem d'aprendre molt, però tenim el model clar i tot és qüestió de temps. Sofisticarem el disseny de les campanyes, les músiques, els vídeos i segur que s'humanitzarà més els candidats i els veurem més sovint en companyia de la família o del gos, perquè els especialistes saben que el vot es pot inclinar per un estímul aparentment irrellevant o per una pulsió inconscient. També hi ha molt de vot determinat per la tradició familiar, la vinculació al territori o els condicionants col·lectius.

Aquí som del Barça, allà del Madrid i més avall del Sevilla o del Betis. Però, tot i que en els darrers anys la cosa pública ha recuperat presència i prestigi i la política ha tornat i han crescut els moviments socials i la gent organitzada per les causes més òbvies i justes ha guanyat protagonisme, encara ara em temo que predomina allò que en Brecht en la seva coneguda sentència anomenava l'analfabet polític. El que no sent, no parla, no participa dels esdeveniments polítics i no sap ni del cost de la vida, ni el preu dels fesols, ni tampoc d'on surt el seu contracte precari, el seu sou de misèria o com ha estat que ens hagi quedat un món a mida dels més poderosos. O com es financen les polítiques públiques i qui paga i qui no, o per què es van rescatar els bancs i abandonar les persones, o com tractem el medi ambient, o com es distribueixen els recursos o qui va desencadenar la crisi i per què s'ha degradat tot el nostre món.

L'analfabet, deia Brecht, no sap que de la seva ignorància neix la prostituta, el menor abandonat i el pitjor de tots els bandits, que és el polític corrupte. Això té poc a veure amb el vot o l'abstenció de demà.

La política és arreu, omple l'aire que es respira, governa les nostres vides i es pot exercir de moltes maneres, i l'analfabetisme polític també s'exerceix votant per un sí o per un no, per una intuïció, per l'emotivitat, perquè aquell és seductor o m'agrada la seva corbata o perquè a casa sempre hem estat del Barça.