Caganers

Deixant de banda la corrupció i altres baixeses, tenim un país amb una relació tan íntima amb la merda, que el desembre del 2011 The New York Times va retallar el reportatge A Catalan Christmas, dedicat al Nadal a Catalunya perquè el va trobar massa cacafònic. I van deixar el tema del Tió; el NYT va rematar la seva cagada al final, quan va escriure que els catalans es fan els regals pels Reis; també, però no pas tots.

Els del famós diari en van tenir ben bé prou amb el tema del caganer. Sol fer gràcia tota la indústria que es deriva d'aquesta icona del pessebre; una empresa en viu tot l'any, ja que ha esdevingut un bon objecte de record. Avui hi ha caganers a tot arreu. Moltes cases fan exposicions de caganers; no pas del clàssic amb la barretina o amb barret, sinó d'aquells amb la figura de personatges històrics, de ficció o protagonistes de l'actualitat.

Suposo que tothom recorda que abans era una figura discreta. El Caganer del pessebre era el nostre Wally. Ara a molts pessebres és més fàcil trobar-hi mitja dotzena de caganers que el nen Jesús.

No sabria dir si l'escatologia forma part del nostre fet diferencial. Caguem per blasfemar i per queixar-nos. I, fins i tot, ho dissimulem en el renec: mecasum, casum… Tenim molts sinònims i formes per definir les deposicions. Fines i mèdiques: excrement, femta, detritus. Infantils i sonores: caca. Literàries: tifa, tova. Rurals: flaones, cagaió (cagalló). Vulgars: cagarro, cagarada. I també podríem parlar dels volàtils aromàtics, més o menys pudents: ventositat, flat, pet o veixina.

Som en el període mes escatològic de l'any. I deu ser per això que m'hi fixo més. Aquesta setmana mateix, a banda dels aparadors amb caganers, he trepitjat merda i he vist cagar en directe
en una plaça pública i cèntrica de Girona.

Un gos gros ros passejava amb dues persones, suposo els seus amos, va fer la posició ajupida i
va dipositar les restes de la seva bona alimentació. Els presumptes amos van apartar-se dissimuladament i es van asseure a la taula del costat de la meva. Vaig pensar que s'asseien per treure la bosseta de plàstic que haurien de dur sempre tots els que tenen gos.
Però no.

Aleshores em vaig encomanar a Déu i a la mare que li canviava els bolquers i els vaig fer notar que no havien recollit la tifarada. Primer em van dir que no era
seva. La meva educada insistència, que fins i tot a mi em va sorprendre, els va fer reaccionar
sense violència. Fins i tot, un es
va ruboritzar. Van entrar en un
bar a buscar paper de vàter i les van netejar.

Dos dies després, vaig descobrir i fotografiar tres cagarades en una altra plaça del Barri Vell de Girona, just al costat de les taules de la terrassa d'una cafeteria. Els propietaris dels gossos ja havien desaparegut. Les deposicions també de gossàs ben alimentat; no sabria dir si de pinso, d'arròs bullit amb caps i potes de pollastre, o de restes de menjar variat. No duia cap bossa, però quan vaig sortir per comprovar si encara hi eren, ja havien estat retirades. De vegades hi ha amos que van corrent a buscar una bossa a casa o en un dels dispensadors que hi ha per la ciutat. En puc donar fe.

Les ordenances de civisme obliguen a recollir els excrements dipositats als llocs públics concorreguts; hi ha sancions i, sigui dit de passada, els amos tributen unes taxes generoses, que deuen servir per cobrir les despeses generades pels anomenats gossos de dues potes. Crec que seria bo combinar-ho amb campanyes de civisme per afavorir convivència.

La doctora en lingüística aplicada Anna Joan Casademont, tot i ser de Figueres, on són més civilitzats perquè han de conviure amb una clientela d'educació republicana francesa, troba que a la capital de l'Empordà encara no ho són prou. Ella ha viscut a dos països cívicament exemplars: el Canadà i el Japó. Ella ressalta l'educació exquisida, el civisme escrupolós i el comportament
exemplar general dels japonesos.

Ara viu a l'Illa d'Orleans, a ciutat de Quebec, on hi ha un civisme brutal. Allà no pensa mai en caques, com aquí. Només en troba a la primavera, d'amagades a la neu. Aleshores, organitzen un cap de setmana de voluntaris per barris per netejar la brossa acumulada entre la neu, siguin deposicions, bosses de plàstic o llaunes. Josep Maria Joan i Rosa, el seu pare, va quedar impressionat del gos del seu consogre, perquè anava sempre deslligat i obeïa. A l'Illa d'Orleans només van lligats els petits i perquè no els atropellin. Un cop han estat ben ensinistrats van sense lligar i, malgrat que no hi ha gaires cases amb tanques, no surten mai del seu territori.

El meu pare, en canvi, m'havia fet crits perquè recollia caques d'altres gossos. Ara s'hi ha acabat acostumant; tampoc no vull saber si ho aprova.

Trepitjar merda, ja és mala sort, però la part positiva és pensar que anuncia bons auguris.