I ara, què?

Podem va posar sobre la taula la proposta estel·lar de la campanya de les eleccions d'ahir: un referèndum legal per a la independència de Catalunya. I si fem cas dels seus resultats, els ha donat uns excel·lents rèdits: d'una banda, han guanyat a Catalunya (el mateix territori on fa només tres mesos va fracassar Catalunya Sí que es Pot) i, de l'altra, aquesta promesa no els ha penalitzat a la resta de l'Estat, on els ha faltat una setmana més de campanya per aconseguir una remuntada històrica.

Però avui tornem a la realitat i constatem un cop més la inviabilitat d'una proposta que, en definitiva, no és res més que un nou intent de reformar allò que ja hem constatat que és irreformable: Espanya. Anem a pams: Podem és l'única organització estatal, juntament amb una Izquierda Unida testimonial, que avala la realització d'aquest referèndum. La seva setantena de diputats no arriben ni a la meitat dels 175 necessaris per obtenir la majoria absoluta que li permetria convocar la consulta. I són menys d'una tercera part dels 233 que haurien de treure en dues eleccions consecutives si els partits del no (PP, PSOE i C's) plantegessin una qüestió de constitucionalitat que fes inviable aquest hipotètic referèndum.

Per tant, continuem estant tan lluny com fa quinze dies –o quinze mesos o quinze anys– d'un pacte que permeti als catalans decidir lliurement el seu futur. Podem i els seus companys de viatge poden intentar-ho. De fet, seria la dissetena vegada en els últims temps que es demanaria poder fer efectiu el mencionat referèndum. I no cal ser Einstein per saber que la resposta no diferiria massa de les setze anteriors. Per tant, constatada una vegada més la impossibilitat d'aquest camí –i ara que els partidaris del dret a decidir han guanyat clarament a Catalunya– ha arribat l'hora de deixar de marejar la perdiu i sumar-se a la revolució democràtica més important dels darrers anys a Europa. Les classes populars d'aquest país, les més castigades, s'ho mereixen.