On som?
La CUP, partit clau en les actuals circumstàncies per al govern de Catalunya, té dues inconsistències bàsiques.
Pel seu origen municipalista, també per altres raons, la presa de decisions a través d'assemblees en capes successives i jerarquitzades és lenta. Fa tres mesos que la ciutadania no sap si arribaran a un acord per la investidura del president Mas i un pacte de legislatura amb Junts pel Sí. Són temps de decisió llargs i incerts difícilment compatibles amb els necessaris en política.
La CUP és poc previsible. Els seus líders expliquen quina és la seva posició sobre determinades qüestions però tot seguit reconeixen que si “l'assemblea” opina diferent ells canviaran immediatament d'opinió. Segons la seva opinió “no hi ha mecanisme més democràtic”... però tampoc més incert. Aquesta estructuració interna és difícilment compatible amb la política que necessita rapidesa i previsibilitat. Es podria concloure amb certa base que l'estructura i organització de la CUP és més d'ONG, club d'idees o think tank que de partit polític. Les conseqüències d'aquesta incoherència són visibles, especialment quan la CUP es converteix en la peça clau per determinar la política catalana en un moment especialment crític. Avui la situació és així sens perjudici que les coses es podien haver fet certament d'una altra manera per Junts pel Sí...
La CUP planteja la política des de l'absolut dels conceptes i els principis. No es pot investir Mas perquè és l'autor de les “retallades”. Si una cosa és la política és transacció i pacte i, per tant, modular les pròpies idees i principis per avançar políticament a través de la coalició, la discussió i la col·laboració... És doncs evident que aquest fonamentalisme dels principis, que té un efecte positiu des de l'exemplaritat, és negatiu per fer política.
Forçar a fer una declaració al Parlament de Catalunya cridant a la desobediència civil per matisar setmanes després que era una resolució declarativa, o pactar i impulsar un pla de xoc social quan la Generalitat no té recursos ni per a la despesa corrent, pagament de les farmàcies, resulta patètic i ridícul.
La incoherència entre l'estructura de la CUP i els seus objectius perjudica la consecució d'aquests. Hi pot haver poc dubte que la CUP ha danyat el procés sobiranista català sigui aquest independentista o a la recerca d'un nou encaix de Catalunya i Espanya. La consecució d'una nova posició política per a Catalunya requereix transversalitat. Excloure la dreta d'aquest procés és no entendre res, mai l'esquerra en solitari o la dreta per si sola ho aconseguiran. És cansat explicar el que és evident...
Quan els líders dels dos principals partits estatals debaten durant dues hores sobre el futur d'Espanya parlen de Catalunya dos minuts perquè el presentador els força a fer-ho. L'excés i la manca de solidesa condueix a societats amb un nivell intel·lectual i cultural alt a la irrellevància. El que la ciutadania menys perdona és la incoherència i la frivolitat.
No és ara l'hora de pensar en el que es podia haver fet i no es va fer o en el camí que es podria haver seguit quan se'n va triar un altre, perquè es podia haver reconegut, com era evident, que Catalunya va votar majoritàriament independència el 27-S però no volia salts al buit, ni declaracions unilaterals, ni visques a una república no nata... sinó una posició de negociació ferma que, si no donava resultat i es feia visible el seu fracàs, hauria conduït a la confrontació amb el govern central en un període posterior en què els partidaris de la independència, o d'un nou i radicalment diferent encaix de Catalunya i Espanya, haurien estat encara més nombrosos a la vista de la posició intransigent del govern central. Un argument útil en tota discussió és deixar la contrapart en evidència... S'ha perdut l'ocasió.
Repetir les eleccions donarà similars resultats amb retrocés del sobiranisme pels errors comesos, per tant, l'alternativa ara, encara que tard, és fer un pas enrere, buscar una coalició amb Catalunya Sí que Es Pot, que accepta un referèndum d'autodeterminació, i mirar de recuperar-se del difícil moment actual... Perdre una batalla no és perdre la guerra però cal coratge i generositat per fer-ho, és a dir: posar els interessos generals per sobre dels particulars.
Continuar esperant l'acord amb la CUP és esperar vanament que el que és impossible esdevingui possible i, si ho fos, que es demostri inviable amb greu dany per a un mateix. El problema de la CUP no és conjuntural sinó estructural...
