El bipartidisme no ha mort

No sabem qui­nes moti­va­ci­ons seran pri­o­ritàries en les nego­ci­a­ci­ons per for­mar govern a Espa­nya. És evi­dent que el tema econòmic importa: Europa, l'Europa que deci­deix per sobre de la sobi­ra­nia dels estats en raó d'argu­ments poc democràtics, no està gaire dis­po­sada a per­me­tre que es pro­du­eixi a Espa­nya una sotra­gada com es va pro­duir a Grècia. Espa­nya pesa massa a la Unió. El PSOE ja va ser capaç d'obli­dar el seu ide­ari quan la troica ho va dema­nar, però cal pre­gun­tar-se si seria igual­ment amnèsic el con­glo­me­rat de for­ces que lidera Igle­sias. A Espa­nya i com gai­rebé sem­pre en la seva història, ser d'esquer­res és comer­ci­al­ment posi­tiu; la dreta no ha estat capaç de des­pren­dre's del regust de fran­quisme amb què ha estat qua­li­fi­cada pels que van per­dre la guerra civil, i per això es fa molt difícil al Pedro Sánchez dels insults accep­tar sub­or­di­nar-se al PP que no va voler pro­nun­ciar-se sobre la dic­ta­dura sui gene­ris a la qual ombra es van gene­rar Fraga, Suárez i tants noms pro­ta­go­nis­tes de la tran­sició. En matèria econòmica, el PSOE se sent, encara que no ho esti­gui, més pro­per a Igle­sias que a Rajoy; històrica­ment i soci­al­ment s'aver­go­nyi­ria d'un pacte

amb la dreta.

L'eco­no­mia és un con­di­ci­o­nant de pes en les nego­ci­a­ci­ons, sobre­tot perquè és el que vol Europa. Però hi ha una altra raó per inten­tar cosir el tros­se­jat pano­rama polític gene­rat en les pas­sa­des elec­ci­ons, ínti­ma­ment rela­ci­o­nada, però amb vida pròpia. La qüestió ter­ri­to­rial que, encara mani­fes­tada de forma extrema a Cata­lu­nya, s'ha vist reproduïda en altres perifèries l'Estat de la mà dels movi­ments inde­pen­den­tis­tes que han votat Pode­mos, de manera que es pot dir que el que està més de moda és ser d'una esquerra amb tendència plu­ri­na­ci­o­nal, és a dir, d'una esquerra allu­nyada del tint jacobí i cen­tra­lista amb el qual amb el pas del temps es va anar ves­tint aquell PSOE que en ori­gen havia defen­sat el dret a l'auto­de­ter­mi­nació. Una tendència que en tot cas és, com el mateix Estat, clara­ment asimètrica.

En el tema ter­ri­to­rial la posició del PP i PSOE és essen­ci­al­ment coin­ci­dent: en la lite­ra­li­tat del pacte cons­ti­tu­ci­o­nal (en el qual el PSOE a més va ser sub­jecte actiu deter­mi­nant) només hi ha un sub­jecte que pugui deci­dir i qual­se­vol pre­gunta sobre el futur d'Espa­nya o de les seves parts només cal fer-la al con­junt del poble espa­nyol. Davant l'even­tu­a­li­tat d'una reforma cons­ti­tu­ci­o­nal, amb un PP dis­po­sat a seure a par­lar encara que no l'hagi por­tat en el seu pro­grama elec­to­ral, és evi­dent que es pot ento­mar la cla­ri­fi­cació de les regles del joc com­pe­ten­cial, l'expli­ci­tació del nou repar­ti­ment de la sobi­ra­nia amb la Unió, fins i tot l'esta­bli­ment del prin­cipi d'ordi­na­li­tat en matèria de finançament a fi d'evi­tar el greuge com­pa­ra­tiu entre ter­ri­to­ris en matèria fis­cal i finan­cera. Això i qua­tre pin­ze­lla­des sobre la “diver­si­tat dels pobles d'Espa­nya” podria unir-los a la vegada que els allu­nya del dret a deci­dir accep­tat pels pode­mi­tes, que reco­nei­xen l'existència de sub­jec­tes polítics dife­rents de la nació espa­nyola, i per tant, tenen una visió extensa del prin­cipi democràtic cons­ti­tu­ci­o­nal que des­borda el prin­cipi d'uni­tat i enfor­teix el prin­cipi d'auto­no­mia en el seu sig­ni­fi­cat lite­ral.

Eco­no­mia i tema ter­ri­to­rial amb con­seqüències econòmiques inne­ga­bles fan pro­ba­ble una legis­la­tura breu per a una reforma cons­ti­tu­ci­o­nal que paci­fi­qui al mateix temps els mer­cats i aque­lla part de l'inde­pen­den­tisme que es va gene­rar en la sen­sació de mal­trac­ta­ment econòmic cap a Cata­lu­nya. Ciu­ta­dans, que no volien pac­tar ni amb PP ni amb PSOE, anhe­len ara afe­gir-s'hi, però no són neces­sa­ris. El bipar­ti­disme no ha mort. Pot ser que esti­gui més viu que mai.