Bon Nadal (sense perdó)!

Encara ara en algun restaurant amagat del centre de París hi ha plaques de carrer procedents de la revolució del 89. Sobre algunes paraules incòmodes –incòmodes per als revolucionaris– hi ha l'efecte del pedrapiquer. Així, Mont Saint Michel es llegeix Mont Michel i el bulevard Saint Germain queda reduït a un asèptic bulevard Germain. Aquella ira tenia profundes raons que la justificaven. El paper de l'Església durant segles havia impedit el progrés social i havia mantingut i justificat els privilegis i les desigualtats. La fe revolucionària, que també va cremar temples, va rebolcar igualment els noms tradicionals dels mesos. Això es podia entendre menys. Quina culpa en tenien els romans? Mort pel mil, mort per deu mil, devien pensar. I així, durant un anys i mentre no va arribar Napoleó, que va arrasar el somni i el malson populars, els francesos es movien per l'any entre brumaris, floreals i germinals. Ara la nova esquerra catalana ha recuperat aquell impuls rufolari. A la plaça de Sant Jaume de Barcelona, per exemple, tot i que hagi mantingut el nom, es pot llegir al pessebre del nou ajuntament que tot això que hi ha allà més aviat obeeix a la “imaginació popular”. Rondalles. Una mica més cap a l'oest, a la plaça de Catalunya, un animador laic, entre paradetes d'entitats voluntariosament socials, demana celebrar l'arribada del “solstici d'hivern” a còpia de desitjos de paper. Amb el permís de Robespierre i Colau, senyors lectors: “Bon Nadal!”. Convincent, rebel i persistent.