Desclot
El discurs del rei
Durant els darrers anys del regnat de Joan Carles I
la imatge del penúltim Borbó havia anat deteriorant-se a còpia d'errors i relliscades. Una caiguda que contrastava amb la impunitat amb què el monarca havia circulat per la història entre dones, caceres, comissions, aventures i amistats perilloses. Joan Carles gaudia de la complicitat de la premsa dita nacional –també, la catalana–, perquè representava l'estabilitat del sistema i com a agraïment pels serveis prestats en els moments àlgids de la Transició i arran del 23-F. No n'hi havia per a tant. En realitat, el rei s'havia limitat a aplicar la lògica del sentit comú després de la mort de Franco, havia derivat la responsabilitat dels fracassos en el seu vàlid Adolfo Suárez i encara no se sap fins a quin punt va ser ell mateix qui va induir l'absurda aventura
de Milans i Armada. Com que el rei “controlava”
els militars, tots els reconeixements i l'agraïment semblaven magres. Però al final Joan Carles va perdre l'estat de gràcia, que va recuperar el seu fill. Tothom es pensava que Felip VI seria tan útil com el seu pare, més seriós i menys sangonera. Potser sí, potser l'últim Borbó és més responsable. Però li falta el pèl d'humanitat que feia més fràgil Joan Carles i li sobra intenció imperial.
El darrer discurs del rei, que han aplaudit PP, PSOE i Ciutadans, reivindica l'Espanya agra de sempre des
de l'arrogància dels primers Borbons. La línia que es va encetar el 1714 recupera vigència. Reforma constitucional? Ai, dels càndids!