Refugiats de segona

Ahir, un ciutadà sirià que va fer la volta al món quan una reportera malparida va fer-lo caure al terra mentre provava de travessar la frontera hongaresa, va debutar com a entrenador del Getafe en un partit de futbol solidari disputat a Sant Cugat del Vallès. Entre la traveta traïdora infligida en terra de ningú i els xuts ventats a la pilota damunt la gespa catalana hi ha una vida sencera, nova i renovada, la supervivència de l'espècie humana, al capdavall. Perquè, malgrat els mals presagis que planen damunt d'aquest planeta en conflicte amb si mateix, de tant en tant hi ha exemples que ens vénen a recordar que sí, que salvar una vida és salvar la Humanitat. Son Osama Abdul Mohsen s'ha salvat malgrat la reportera que el va fer caure o, potser gràcies a ell, aquesta és la mena de paradoxes que fan avançar el món. La traveta indignant contra l'entrenador abraçat al seu fill, la fotografia esgarrifosa d'un cadàver infantil surant al mar i el repartiment deshumanitzat de trossos de pa entre els afamats són algunes de les imatges més impactants que ens ha deixat aquest 2015 que acabem d'acomiadar. Un any que ens ha recordat que som una fràgil comunitat microbiana que únicament es pot fer forta amb la suma de voluntats. Un any que si hem de resumir en un sol mot és refugiat.

Però la benvinguda d'un any nou sempre ofereix la possibilitat de fer propòsit d'esmena. Per això, mentre celebrem el feliç debut de l'entrenador sirià com a ciutadà de primera, convé plantejar-nos per què encara dividim els desnonats de la vida que arriben en bots pneumàtics o que s'amaguen en camions frigorífics entre refugiats i immigrants. Algú va decidir que els primers han de rebre un tracte diferencial perquè provenen de zones castigades per la violència de la guerra. Com si la fam, la misèria o la manca de perspectives per als fills no fossin una forma de violència que atempta contra la pau de les persones.