La columna
El perill
L'augment del nombre dels partidaris de la independència de Catalunya va tenir molts factors. En podem apuntar alguns. La retallada de l'Estatut. Una generació Super3 desacomplexada, escolaritzada en català i amb un imaginari propi. El triomf intel·lectual de les tesis d'ERC, l'arribada al poder dels convergents Freedom, les consultes sobiranistes i el miracle de la unitat de l'ANC. La Catalunya ciutat. O, fins i tot, un Barça que ensenya que guanyar és millor que el victimisme. Però, sobretot, la clau és que sobre aquestes condicions va aparèixer una crisi econòmica. I, aleshores, les classes mitjanes i populars, fartes de pagar un Estat que era un llast, van generar un Big Bang en forma de revolució d'ordre. Una revolució inèdita a Europa, consistent a crear un estat propi a partir d'una concepció avançada de la democràcia. La revolució dels somriures, se'n va dir. Fins que els partits polítics han anat canviant el rictus de les cares d'aquella gent. Primer amb la discussió de la pregunta. Després amb la baralla del 9-N. Més tard amb el debat de la llista única o les llistes paraigua. I, al final, només al final, amb el no de la CUP. Però el problema principal ha estat haver barrejat la voluntat d'independència amb una batalla entre dretes i esquerres. I amb una batalla partidista pel poder. Primer es fa un estat. Després els ciutadans ja decidiran si governen els uns o els altres. D'aquí plora la criatura. I de no haver sabut llegir el resultat del 27-S.
L'independentisme va guanyar en escons per governar, però no va guanyar el plebiscit. No va arribar al 50,1%. I havia d'haver graduat el ritme per continuar eixamplant la base. Perquè, quan hi hagi majoria, això no dependrà de Madrid. Però calia eixamplar la base pel mig, no pels extrems. Perquè, ara, el pitjor no és el no de la CUP.
El perill és que els revolucionaris d'ordre els engeguin a tots a fer punyetes. I sense classes mitjanes no hi ha independència.