Us en recordeu?

Ara s'ha posat de moda utilitzar l'expressió passar pantalla per calibrar la velocitat a què va el procés. En Comú Podem vol “tornar una pantalla enrere” i aplegar el màxim de gent al voltant de la petició del referèndum. (Després, quan Pablo Iglesias diu que ell vol el referèndum per demanar el no, ningú l'acusa de saltar-se'n una quan avança la següent fase). Però vaja, aquest no és el tema. Sovint s'acusa els defensors del procés d'haver passat moltes pantalles de cop i “anar massa ràpid”; és a dir, de cremar massa etapes en poc temps. Un ràpid repàs a la recent història demostra que en el que s'ha anat massa ràpid és en el no de l'Estat espanyol a qualsevol proposta que vingués de Catalunya. Volem el pacte fiscal: no en una hora. Volem fer una consulta: no en un matí. Volem fer una llei per poder fer una consulta: no en un dia. Volem fer un procés participatiu no vinculant: no, i a més, la cúpula del govern imputada. Cap marge de maniobra, cap cintura, cap pantalla. Però vaja, si cal tornar una pantalla enrere, som-hi, no costa res.

Vejam: de cada 100 quilòmetres d'autopista, a Catalunya 67 són de peatge, a Andalusia 13, a Madrid 4 i a Extremadura 0. Per cada 1.000 euros que es paguen en impostos, un català rep a canvi 870 euros en prestacions, serveis i inversions de l'Estat; un extremeny, 1.170. Catalunya no pot decidir quines línies aèries aterren a l'aeroport del Prat. Catalunya no té l'última paraula en grans infraestructures. Catalunya té plenes competències en ensenyament però la llei Wert demostra que en última instància Madrid pot imposar quines assignatures es cursen a les aules. Catalunya té una llei d'horaris comercials que s'incompleix sistemàticament perquè es va aprovar una llei espanyola que la solapa jurídicament. El Tribunal Constitucional ha resolt a favor de la Generalitat en matèria de beques universitàries però ni els governs del PP ni del PSOE han traspassat la competència al govern català. Si voleu, continuarà.