No podem defallir

No és el moment de defallir. Ara no. Ara menys que mai. Si fa cinc anys ens haguessin dit que arribaríem fins on ho hem fet, no ens ho creuríem. És cert que molts voldríem que les coses haguessin anat d'una altra manera, però sabíem que el camí no era fàcil, com ha quedat demostrat. És per això, pel que hem aconseguit fins ara, que no podem defallir.

Si mirem enrere comprovarem que han canviat moltes coses, moltes. I en molt poc temps. Qui parlava d'independència ara fa cinc anys? Reclamaven l'Estatut que havia aprovat el Parlament, però d'independència qui en parlava? De dret a decidir qui en parlava? Eren pocs els que ho feien i no eren, precisament, els reis de la festa. Però anaven treballant, des de baix, fent feina per arribar fins on som ara. Si d'alguna cosa ha servit el 27-S és per saber que hi ha una majoria que vol la independència del país, potser no és una majoria suficientment majoritària per afrontar la desconnexió amb Espanya amb força, però la majoria hi és, i ara el que cal és treballar per eixamplar-la molt més, per sumar en lloc de restar i per teixir encara més complicitats.

Lluny de lamentar-nos pel que no ha pogut ser, hem d'afrontar el futur amb optimisme. Si hem de mirar enrere, que sigui només per aprendre dels errors –i també dels encerts– i no per furgar en una ferida que hem de cicatritzar com més aviat millor, perquè hi ha molt camí per fer, i tirar la tovallola seria fer un trist favor a tot allò que s'ha aconseguit fins ara. L'objectiu final és massa gran perquè ens retirem al primer revés. Per això no podem defallir. Ni aquells que ens representen ni els votants. És la seva responsabilitat, i també és la nostra. Si no hi ha novetats d'ultimíssima hora, d'aquí a uns mesos haurem de tornar a votar. I és aquí on hi ha la nostra força, serà a les urnes on podrem tornar a dir, a demostrar, on volem anar. I així fins que ho aconseguim. Qui havia dit que això seria fàcil?