Grandesa i misèria

Els moments tan bèsties que transita –de transit, no de trànsit– la política catalana s'han encadenat en els darrers anys com les cireres. Com en un gran joc de l'oca, cada jugada que ha comportat un avanç s'ha tallat amb un nou retrocés. El bec que mira cap a la casella de sortida. Inapel·lable. Ara toca retrocedir. És a dir, anar a eleccions. La lògica, tan lògica per a alguns, de la dreta i l'esquerra s'ha imposat. Tot això podria portar –ja en parlarem– cap a un nou govern d'“esquerres” que faria vés a saber quines revolucions socials però que eludiria la que s'havia fet efectiva en els darrers anys. La “nacional”. O els hàmsters. Quan el bec que mira arrere ha aflorat les entitats dites “de la societat civil” han pugnat per evitar-ho. Per fer que el procés sobiranista cap a la independència sense intendència es mantingués. L'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, Súmate o fins i tot l'Associació de Municipis per la Independència han estat peces estratègiques per assegurar cada nou avanç. Per pressionar l'articulació política –els partits– independentista. Aquesta ha estat la seva grandesa. Han estat i són territoris amables on han conviscut i conviuen totes les sensibilitats ideològiques. Però aquesta és també la seva misèria. Perquè voler quedar bé amb tothom, per necessitat, impedeix una pressió efectiva. Per això les cuetejades finals d'aquests dies tenen tota la bona intenció del món però seran estèrils. Que la convivència no ens faci traïdors.