Facin joc

És possible que des del 9-N el procés independentista hagi anat fent tentines i batzegades. Ara no ens en recordem, però fa just un any CiU –aleshores encara CiU– i ERC protagonitzaven un foc encreuat d'empipades, filtracions i malfiances per fixar les eleccions plebiscitàries. Setmanes abans, responent a la conferència del president Mas, tots els partits catalans s'havien abonat al concurs de les conferències, que van servir de ben poca cosa. Si fa no fa com el 27-S. Tres mesos d'especulació i espectacle per no arribar enlloc i qui sap si recular una casella. Hi ha hagut una repartida immaduresa política, una incapacitat d'ampliar el focus i un deixar-se portar per debats menuts, rivalitats de partit de regional. Així, dit a l'engròs. Tampoc ens en recordem, però al juliol, quan l'independentisme va pactar in extremis una llista conjunta, se'n van bandejar suaument els interrogants: el principal, s'ha vist, eren les condicions de relació amb la CUP. Junts pel Sí va ser un intent a mitges, pel resultat i la gestió posterior, però se n'ha de valorar l'esperit: només amb voluntat de suma l'independentisme arribarà a algun lloc. Les divisions de la CUP i la seva decisió final fan emergir un escull endèmic en la història del país: l'entestament a voler contraposar el camí nacional amb el social, com si un hagués d'impossibilitar, per força, l'altre.

Ara toca obrir la baralla i repartir joc. En poden sortir centrifugats líders i partits, també els nivells de participació política que s'havien assolit. Potser s'ha de cremar una etapa més per sargir forats. Qui sap si això passi perquè el catalanisme tasti un lideratge diferent per agafar distància amb el pujolisme i certes rèmores; perquè l'esquerra anticapitalista gosi sortir de la puresa d'arcàngel; perquè s'enretiri el partidisme calculat... Es dóna la ironia que unes eleccions catalanes al març poden ser les més espanyoles de la història. El perill és trobar sempre excuses; l'esperança, que la centrifugada apagui fogaines de sectarisme.