Tribuna
Tornem-hi
I mentre els catalans ens enrocàvem seguint l'estela clàssica de la nostra història, el govern espanyol en funcions aprovava, via reial decret, el pla hidrològic de l'Ebre. La finalitat: fer un seguit d'inversions que beneficien els sospitosos habituals. La ministra d'Agricultura, Isabel García Tejerina, va assegurar que el pla no afectarà el cabal ecològic del riu. Però tots sabem, per experiència, que no hi ha res que menteixi més que un ministre espanyol i, per tant, ja ens podem preparar per a una nova guerra encesa contra tota aquesta impunitat que no té mai en compte la gent que viu al territori. El meu suport total a la gent de l'Ebre i a qualsevol acció que vulguin dur a terme per a defensar lo riu. Arriba un punt que la meva paciència es va acabant i xiularé davant de segons quines maniobres, per poc ortodoxes que siguin. I em poden titllar del que vulguin. Ja no em ve d'aquí.
M'he fet un fart de defensar el territori. Durant la famosa guerra de l'avellana al Camp de Tarragona, vaig anar a un munt de manifestacions sabent que teníem les de perdre. Una minoria menyspreada contra tota una indústria agroalimentària mafiosa, recolzada en els cacics acostumats, només interessats en llur propi benefici personal i que han fet d'aquelles comarques un autèntic abocador químic i industrial. Amb un valor afegit no pas infundat: omplir la nostra terra de personatges sinistres mobilitzats en una lluita constant contra qualsevol intent normal de catalanització. No és gratuït que els resultats més elevats de vots a Ciutadans es donin a Tarragona. Hi actua una mena de quinta columna que permet i promou, per exemple, que l'únic diari de la zona encara s'escrigui en més del 90% en castellà.
La defensa del territori, del país, de la llengua, és per a mi una sola cosa. Per culpa de les meves reflexions heterodoxes sobre el tema m'ha seguit la policia, m'han escorcollat, he rebut amenaces i he tingut el telèfon punxat. Si manifestes públicament el teu parer (emparant-te amb la presumpta llibertat d'expressió), pots tenir molts problemes.
La veritat sobre un misteriós incendi que es va produir en una empresa agroalimentària la vaig saber més tard, però no la vaig poder explicar en el seu temps per no perjudicar uns quants treballadors. I com que som un país de mesells, encara que ens agradi semblar molt honestos votant opcions polítiques aparentment immaculades, la realitat de tota aquella història quedarà amagada fins que arribi el moment oportú.
Ens volen aniquilar la terra, ens han volgut prendre la llengua, amb nocturnitat i traïdoria ens han fet barallar entre nosaltres, però no se'n sortiran. Ells saben anar units quan els convé. Algun dia, nosaltres, els catalans conscients, n'aprendrem?