Invencibles

Ahir dissabte, a quarts de set, com tots vosaltres estava encara paint els darrers esdeveniments, i per fer-ho no podia deixar de recordar les preocupacions i les cabòries de tots plegats d'aquestes darreres setmanes.

El 27-S a la nit l'independentisme estava de festa. No arribàvem al 50% de vots per poc, però en canvi teníem majoria absoluta de diputats. Ens crèiem vencedors perquè, a més a més, sabíem que si l'Estat no hagués posat tota classe de traves perquè els catalans a l'exterior votessin o, simplement, haguessin arribat els vots perduts a Itàlia, les dues dècimes que ens faltaven per superar el 50% eren nostres.

Havíem guanyat, i així ho considerava tota la premsa internacional. Però ens vam equivocar, jo la primera. Vam creure que la força per a construir un nou país i alliberar-nos d'unes cadenes seculars era suficient per a crear un consens entre tots els independentistes. De fet ho va ser per a construir una coalició tan diversa com Junts pel Sí, però qui ens havia de dir que la CUP ens ho posaria tan difícil. Vaja, que a l'hora de triar entre un president Mas durament atacat tant per la caverna unionista –sense que de moment els que el volen destruir i que tenen el poder sobre les clavegueres de l'Estat hagin pogut demostrar res en contra seu– com per l'esquerra alternativa –que simplifica les retallades atribuint-li a ell tota la responsabilitat, oblidant el xantatge de l'Estat i el seu FLA–, o l'alliberament nacional votat per dos milions de persones, la CUP no dubtaria ni un moment.

Però ja se sap que és més fàcil estar a la contra que fer propostes. I aquí coincidien amb els unionistes de dreta i d'esquerra: no solament no volien Mas com a president, sinó que el president el volien escollir ells, oblidant que en tota democràcia qui tria el president són els ciutadans, tots els ciutadans, no 40.

Estava fora de tota lògica que la meitat de la CUP preferís continuar amb Espanya abans que iniciar una veritable revolució. Una revolució que no es fonamenta en amenaces o en vets, sinó en construir una societat amb valors nous i trencadors amb el passat, en una nova manera de fer política. Sabíem que seria difícil i que ens vindrien molts atacs de fora, fins i tot de dins, però no dels que consideràvem nostres. Amb això, no hi comptàvem.

El que ha succeït aquestes darreres setmanes, lluny d'un exercici lloable de pràctica democràtica, és un clar exemple d'una minoria fent xantatge i imposant la seva voluntat sobre una majoria. Sí, el que passa a les dictadures, siguin de dreta o d'esquerra. Diverses persones grans que van viure els temps tan esperançadors com convulsos de la República i de la Guerra Civil, aquests dies han tingut molt present com una minoria va sembrar el caos, va destruir la revolució i es va destruir a ella mateixa.

Hem estat a punt de viure un tràgic xoc de trens, però no el xoc que prevèiem. No ha estat a punt de xocar l'AVE amb els Ferrocarrils Catalans, han estat a punt de xocar els Ferrocarrils Catalans amb una bicicleta. El tren ha perdut velocitat, però la bicicleta, tot i que ha quedat malparada, finalment ha assumit els seus errors i s'ha redreçat.

Hem perdut un president però hem guanyat un gran polític amb un futur que com ha deixat entendre en David Fernández en el seu Tweet enigmàtic citant el poema de l'Espriu, Indesinenter, “Caldrà [...] que vulgui ara caminar de nou, alçat sense repòs, per sempre més home salvat en poble, contra el vent. Salvat en poble, ja l'amo de tot, no gos mesell, sinó l'únic senyor.”

Catalunya tÉ una ciutadania madura que malgrat moments d'angoixa, ràbia i desesperança, sap refer-se i continuar endavant, i avui tindrà un magnífic president i un govern i un Parlament estables que podran governar i garantir el procés.

Potser tot el que ha passat és a fi de bé. Potser tot el que ha passat ens ajudarà a clarificar el procés i a enfortir-lo, perquè cal deixar tàctica i estratègia en mans de tàctics i estrategs i fer un esforç de consens sobre els valors bàsics de la república que, més enllà del concepte binari d'independència (sí/no), generin entusiasme en el país nou que tenim l'oportunitat única de construir, i generin orgull de pertinença.

Penso que si volem incorporar molta gent al procés els hem d'oferir un somni. Hem de consensuar els valors bàsics de la República i oferir un relat per crear il·lusió i teixir complicitats. Em sembla molt necessari i més després de l'espectacle dels darrers mesos.

Junts per la República, som invencibles.