Refugi de miserables

En l'aspra i lucidíssima pel·lícula Camins de glòria –síntesi perfecta de l'antimilitarisme intel·ligent– el protagonista, Kirk Douglas, oficial de baixa graduació de l'exèrcit francès, amolla a un superior marcialment degenerat: “El patriotisme és l'últim refugi dels miserables”, una sentència atribuïda a Samuel Johnson. La frase ha estat perversament invertida en aquests temps torrencials per autèntics miserables amb la intenció de dirigir-la contra els qui practiquen un patriotisme que els repugna. És a dir, contra els qui discrepen del d'ells. En realitat, només hauria de ser utilitzada per un apàtrida o per un patriota honest. És a dir, per algú que estigués disposat a reconèixer que n'és i que practiqués un patriotisme humil i positiu. Mai hauria de ser argüida per algú des de la força. I això passa. I passa molt. Ací. Va ser un patriota agressiu i abrasiu, José María Aznar, qui va apropiar-se de l'expressió “patriotisme constitucional” per deslegitimar els altres patriotismes que l'obsedien i que combatia. Constitucionalisme i patriotisme, en una combinació tramposa i letal, tornen a ser brandats pels forts que es creuen amenaçats pels dèbils. En la constitució de la mesa del Congrés espanyol s'han pogut sentir apel·lacions semblants, barrejades impúdicament amb el concepte de democràcia. Senyors del front constitucional, el patriotisme és el darrer refugi dels miserables. Sobretot, quan són més forts i quan ho fan per justificar la pròpia repressió contra la discrepància.