Els propers reptes

Amb la inves­ti­dura de Car­les Puig­de­mont com a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat ha estat feliçment superat un escull con­tra el qual el procés es podria haver esta­ve­llat i enfon­sat. Val a dir que el nou titu­lar de la ins­ti­tució, amb la militància inequívoca­ment inde­pen­den­tista que marca la seva bio­gra­fia, aporta una garan­tia addi­ci­o­nal al pro­jecte de secessió i ofe­reix un canvi de pers­pec­tiva en el relat que fins ara havia ofert el pre­si­dent Mas. Si aquest repre­sen­tava la con­versió en el camí cap a la Cata­lu­nya sobi­rana després dels fra­cas­sats intents de millora de l'auto­go­vern, Puig­de­mont pro­ce­deix dels sec­tors de Con­vergència Democràtica que no han con­fiat en una solució d'encaix amb l'Estat espa­nyol i que han con­tribuït a enfor­tir aquells ins­tru­ments que, amb totes les limi­ta­ci­ons, pogues­sin impul­sar el gest d'eman­ci­pació naci­o­nal. L'exer­cici de la pre­sidència de l'Asso­ci­ació de Muni­ci­pis per la Inde­pendència d'ençà de juliol de 2015 no ha estat res més que el dar­rer exem­ple d'aquesta vocació de Puig­de­mont per orga­nit­zar i encapçalar estruc­tu­res polítiques que faci­li­tes­sin la cre­ació del nou estat.

Així, segu­ra­ment dins l'òrbita con­ver­gent no es podria haver triat cap millor can­di­dat a pilo­tar el tram deci­siu del pro­jecte inde­pen­den­tista des de les ins­ti­tu­ci­ons per bé que sigui assu­mint la pre­sidència d'un apa­rell de govern feble i finan­ce­ra­ment des­no­nat com és la Gene­ra­li­tat de la Cata­lu­nya autonòmica. El prin­ci­pal repte del pre­si­dent Puig­de­mont, del seu govern i de la classe política sobi­ra­nista con­sis­teix, doncs, en com reforçar aquest apa­rell públic fins a con­ver­tir-lo en un cen­tre de poder propi d'un estat que aspira al reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal. I per asso­lir aquest objec­tiu la neces­si­tat d'actu­ació en vul­ne­ració directa dels man­dats del sis­tema cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol de 1978 esdevé impres­cin­di­ble.

En una pri­mera fase, la cons­trucció de l'estat català exi­geix almenys el com­pli­ment de la Decla­ració 1/XI del Par­la­ment de Cata­lu­nya de 9 de novem­bre de 2015 sobre l'inici del procés polític a Cata­lu­nya, decla­rada incons­ti­tu­ci­o­nal i nul·la pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol en sentència emesa el pas­sat 2 de desem­bre. El punt cinquè d'aquesta decla­ració és prou específic a l'hora de deter­mi­nar un man­dat al propi Par­la­ment (i es pot enten­dre al govern de la Gene­ra­li­tat un cop cons­tituït, cosa no esde­vin­guda fins ara) d'ini­ciar la tra­mi­tació de les lleis del procés cons­ti­tu­ent, de segu­re­tat social i d'hisenda pública, és a dir, bona part de la nor­ma­tiva regu­la­dora de les estruc­tu­res necessàries per bas­tir un estat. Com diem, aquesta decla­ració en la seva tota­li­tat, i també en aquest punt cinquè, fou con­si­de­rada radi­cal­ment incons­ti­tu­ci­o­nal pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol i, per tant, tota actu­ació asso­ci­ada a la pre­sen­tació i tra­mi­tació del refe­rit cos legis­la­tiu seria sus­cep­ti­ble d'acti­var els nous meca­nis­mes pre­vis­tos a la llei orgànica del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal a fi de garan­tir l'aca­ta­ment de les seves reso­lu­ci­ons. Això inclou la impo­sició de mul­tes de fins a trenta mil euros a les auto­ri­tats que even­tu­al­ment desobeïssin la sentència del Tri­bu­nal, a més de les res­pon­sa­bi­li­tats d'ordre penal que es pogues­sin deri­var. En defi­ni­tiva, que si el propòsit de Puig­de­mont i del seu govern con­sis­teix, com aquest va asse­gu­rar en el seu dis­curs d'inves­ti­dura, a imple­men­tar en 18 mesos el full de ruta amb el qual Junts pel Sí es va pre­sen­tar a les elec­ci­ons i con­cre­tat en la decla­ració sobi­ra­nista de 9 de novem­bre, l'enfron­ta­ment amb les auto­ri­tats espa­nyo­les hau­ria de ser immi­nent.

Sense una estruc­tura que per­meti dis­po­sar direc­ta­ment de tots els ren­di­ments tri­bu­ta­ris gene­rats a Cata­lu­nya, i això implica dis­po­sar d'una hisenda i d'un apa­rell coac­tiu que garan­tei­xin l'obli­gació de tots els con­tri­bu­ents cata­lans de pagar els seus impos­tos a l'admi­nis­tració cata­lana (i, en par­ti­cu­lar, de garan­tir que les empre­ses paguin les reten­ci­ons men­su­als d'IRPF dels seus tre­ba­lla­dors), no es pot cul­mi­nar la cons­trucció del nou estat. I ini­ci­a­ti­ves d'aquesta mena es poden cana­lit­zar ober­ta­ment a través de la lega­li­tat cata­lana gene­rada per la decla­ració del Par­la­ment, amb la tra­mi­tació for­mal de la llei de la hisenda cata­lana, o clan­des­ti­na­ment, amb la cons­trucció d'una admi­nis­tració paral·lela a l'admi­nis­tració autonòmica. Però en ambdós casos caldrà fer front als actes san­ci­o­na­dors eme­sos per les auto­ri­tats espa­nyo­les des del moment que aques­tes tin­guin constància de l'incom­pli­ment de la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal.

Amb tot, cal no per­dre la con­fiança. Si Eslovènia o Lituània van crear les seves hisen­des des­vin­cu­la­des de les fede­ra­ci­ons de les quals s'esta­ven sepa­rant en un lapse molt breu de temps, es pot pen­sar que les auto­ri­tats cata­la­nes, amb el suport d'una gran majo­ria de la població, també esta­ran en con­di­ci­ons de fer-ho.