Un dels nostres

Des de sempre, els mecanismes del poder m'han quedat prou lluny perquè ara que ja sóc quasi vell tingui més arrelat que mai el sentiment de desconfiança. Mai he aprofundit suficientment en els laberints de la política com ho fan els qui s'hi juguen les garrofes. Això no vol dir, ni de bon tros, que no tingui les meves preferències, més personals que ideològiques en la mesura que passa el temps. I és en aquest sentit, que em vaig alegrar moltíssim que Carles Puigdemont hagi estat escollit president. Possiblement no recordi –altra feina deu tenir i prou parents li deuen sortir– quan, fa anys, havíem coincidit a l'hora del cafè en una terrassa al cap del pont, al cantó turístic –per entendre'ns–. Hi ha gent amb qui l'empatia esdevé un exercici fàcil. Ell era un d'aquests. L'humor com el fil conductor de la conversa. Un home que obligava a filar prim amb la ironia en el va intent de no quedar enrere. El riure, desproveït dels formalismes, planava sobre els pensaments i les reflexions lliurant-los de qualsevol càrrega. Aquest és el record que en guardo. Molt diferent dels presidents que m'han tocat, com aquell que va guanyar als despatxos la guerra que havia perdut; o aquell altre que hi va ser tants anys repartint carnets de patriotisme als qui, com ell, admiraven el Libro gordo de Petete de Catalunya (i d'Andorra, sembla ser); o la disbauxa positiva de l'home de cognom inqüestionable, el del 3%, el de les Olimpíades de Barcelona, el de l'Estatut independentista; la seva rèplica, un cognom contraposat, el cognom que podria escaure a qualsevol dels funcionaris grisos de l'aparell que pul·lulen pel Baix Llobregat. La imatge innecessària dels “altres catalans” com ho va definir Candel; o aquella rèplica del príncep de Shrek, a qui la voluntat popular va posar entre l'espasa i la paret. Amb la majoria hi he mantingut algun tracte amb la falsa amabilitat del compromís. Ells anaven per feina i jo també. Aquesta sensació de llunyania, aquesta posició que les preocupacions per la gent són més importants que la pròpia gent, Puigdemont no ho transmet. Ignoro les seves darreres ambicions o les seves armes per assolir-les en un moment tan convuls, però pel poc tracte que hi he mantingut, per la sang més nova que representa i per la seva posició política, de moment, penso que el nou president és un dels nostres.