El llarg adéu de Duran

En la relació entre particulars i col·lectius hi ha un punt crític. Aquell en què els errors dels primers perjudiquen els segons, però els primers no se'n van perquè en els moments més durs abandonar els segons és d'irresponsables. O de covards. Cercle sadomasoquista. T'he fet mal, però no me'n puc anar ara que estàs tan malament, i encara te'n faré més... Horror! Aquesta és la història de Josep Antoni Duran i Lleida i el seu partit. La història final. L'anterior és més complicada. En tot cas, Unió Democràtica va ser durant anys un artefacte fet a mida del líder, en què els discrepants eren sacrificats a l'ast. Duran s'havia arribat a creure que “allò” era d'ell. La identificació ha portat el partit al màxim desastre. Durant 30 anys, la raó de ser d'Unió havia estat la diferenciació de Convergència en un matrimoni quasi parasitari però potser convenient per a les dues parts. Al final, tant Convergència com Duran van arribar a la conclusió que la parella els perjudicava. Van trencar i van seguir camins diferents. Unió Democràtica, el que li marcava Josep Antoni Duran i Lleida, que s'havia cregut els poderosos d'ací i d'allà que l'havien animat i que li havien promès el finançament del viratge. Els càlculs van fallar. Els càlculs de Duran. I de Bonet. I d'Oliu. I de Rajoy. La castanya ha estat còsmica. Doble. Duran diu ara que plega. Massa tard. Facin cas dels savis: dissolguin-se i cedeixin el nom a Demòcrates. Ells són Unió. I el deute, d'Oliu. I de Bonet. Que se'l confitin.