Literatura de premis

Potser el lector no ho haurà observat, o no hi dóna importància, o no li interessa gens. De fet, molts ciutadans passen tota la vida sense llegir ni tenir contacte amb cap obra literària. Se sap que els lectors de poesia en català no superen els dos milers, que les edicions d'obres dramàtiques són pràcticament inexistents, que l'assaig seriós tampoc té lectors. L'únic gènere que sembla tenir acollida, i que pot ser susceptible de tenir un ampli desplegament en narrativa visual, és la novel·la. La nostra societat actual viu permanentment adherida a la narrativa, sobretot el cinema i la televisió, i cada cop més a la narrativa per internet, i per això els mitjans de producció necessaris potencien de manera específica, i sovint única, el format novel·lístic, perquè és el gènere en què creuen que poden trobar consumidors, car d'això es tracta, pel fet que aquest tipus d'escriptura es posa al mercat com si fos roba o cotxes o perfums, una cosa de temporada, de moda, amb els seus èxits i els seus oblits.

Tant és així, que les novetats es succeeixen a un ritme molt alt, però de manera que l'autèntic assumpte narratiu, allò que podem anomenar contingut, idea i valor de la història, s'ha anat empobrint progressivament, florint com bolets gèneres novel·lístics que abans eren secundaris, com la ciència-ficció, els llibres de cavalleries medievals o la trama policíaca. Alguns cops, les obres presenten barreges dels tres gèneres, o desviacions encobertes aparentment culturalistes. Umberto Eco, amb El nom de la rosa, ja fa tres dècades que va demostrar com amb l'erudició amanida de misteri i trama criminal es podia fer un best-seller. Els que defensen l'absoluta prioritat d'aquest gènere en el panorama literari actual donen l'argument que el que importa és que la gent llegeixi. Discrepo. De narrativa d'entreteniment n'hi ha hagut sempre, però la societat no la tenia com a únic bé de consum. Hi havia un sector que posava com a models obres literàries riques i complexes, i era el cas que un premi literari es tenia per valuós quan en la seva nòmina tenia autors que, efectivament, després resultaven grans escriptors. Una època en què els jurats eren literaris.

en els últims temps les novel·les premiades en els millors premis catalans, amb una dotació molt superior als premis dels altres gèneres, són novel·les policíaques. Fins i tot escrites per policies. I fins i tot en un premi el nom del qual és d'un escriptor que mai va escriure cap novel·la, i que va deixar clar que llegir novel·les després dels quaranta demostrava una certa immaduresa. Però tots sabem que aquests llibres potser són llegits però també oblidats. Els últims textos que han entrat en el cànon escolar daten de mitjan segle XX. Si seguim així, i els jurats literaris ho toleren, i els editors ho exigeixen, aviat la literatura serà, si no ho és ja, arqueologia del coneixement, i podrà, igual que la filosofia, ser arxivada en alguns estudis universitaris que no estudia ningú. És clar que, d'altra banda, qui escriu novel·les amb valor? De fet, qui escriu amb valor? Si els mandarins de la cultura i el mercat els oculta, no ho sabrem mai.