Els nostres ancestres

Susan Sontag va dir que “avui, tot existeix per acabar en una fotografia”. És cert. Com també és cert que hi va haver un temps en què la fotografia expressava una voluntat de permanència, d'aferrament a la memòria. El Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de l'Ajuntament de Girona ha culminat un projecte literalment estremidor. Es tracta d'un arxiu digital de centenars de retrats antics provinents d'estudis fotogràfics de Girona. Aquest arxiu, obert per a consulta pública sota el títol Els nostres ancestres ( http://www.girona.cat/sgdap/cat/drecera nostres ancestres.php ), abraça un període que va des de l'any 1861 fins al 1940 i està majoritàriament compost per fotografies de persones desconegudes per al gran públic.

Vaig voler ensenyar aquest arxiu a un tiet meu. Ens hi vam engrescar. I quan ja feia més d'una hora que miràvem i comentàvem aquella cascada de fotografies, vaig advertir que el meu tiet tenia els ulls imantats pel retrat d'una nena estirada en un llitet. La nena tenia les mans inflades i un serrell graciós li cobria el front. “Pel llit i per la fesomia podria ser una teva tia, una meva germana”, va dir-me. “Va morir quan tenia cinc anys. Jo encara havia de néixer. Sé que va agafar unes febres molt fortes i que els pares van fer tota una nit de camí entre muntanyes, duent-la als braços per arribar fins a Amer per si el metge la podia salvar. Un cop morta, li van fer fer una foto. Era l'única que teníem d'ella, però es va perdre. Podria molt ben ser que fos aquesta.”