Els subterranis

Ja fa gairebé quatre mesos que no hi ha director als serveis territorials del Departament de Cultura a Girona, des que es va jubilar Antoni Baulida, i després de tot l'enrenou a l'Ajuntament de Girona continuem sense saber qui serà el nou regidor de Cultura –o si n'hi haurà–, càrrec que fins ara havia assumit l'anterior alcalde i ara president del país, Carles Puigdemont. I tot i aquesta manca de direcció institucional, la vida cultural gironina continua endavant, molt rica i activa, a pesar també de la crisi sempiterna, del 21% d'IVA i d'uns hàbits de consum cultural que cada vegada premien més els mastodonts –els concerts d'estadi, els grans museus espectacle, Hollywood i els cognoms bascocatalans, els supervendes en general– i s'obliden dels petits, fins a fer-los minúsculs i inapreciables. Ningú ha dit que aquesta vida sigui justa.

En aquest context poc motivador, s'ha d'agrair
encara més la tasca que fan els subterranis –sí, un
petit tribut al gran pope Kerouac–, aquells que es mouen pels costats o per sota de la cultura oficial, mantenint viva la flama sempre necessària d'aquell vell concepte dels anys 60 i 70 del segle passat: underground.

A Girona els subterranis podrien ser aquells que organitzen festivals no internacionals de música i altres arts com el Neu!; la gent de La Penyora i tots aquells creadors de diversos àmbits que participen altruistament aquests dies en el festival d'art independent Pepe Sales, dedicat a Roberto Bolaño; la nova associació cultural Ameba, que vol ser també un punt de trobada entre artistes de diferents disciplines; l'associació Ad'Art, que organitza la mostra d'art Domèstica i altres iniciatives obertes a “creadors i creadores que no tenen cabuda en els circuits de difusió convencionals”, o l'associació Magic Room, que impulsa el festival Acoustic Vell i cicles com ara Música per a tothom i La poesia en-canta, aprofitant la xarxa de centres cívics per portar la cultura als barris. I no es pot oblidar tampoc la tasca que ha fet Orella Activa des de fa quinze anys per “promoure la música i defensar la dignitat del músic” i “denunciar les injustícies en el sector cultural gironí, català i estatal”. Tots ells són els nostres subterranis, tan necessaris, i a pesar de la llicència poètica que m'he permès amb ells, no estan amagats sota terra: les seves activitats són públiques i notòries. Només cal estar un xic atents.