Les angoixes de Sánchez

Com un nen malcriat, Mariano Rajoy ha dit al mestre de la guarderia que, si no pot guanyar a les bales, no hi juga. I s'ha assegut, rebec, al banc del pati esperant que els altres no prosperin. La pròxima jugada, doncs, ha de ser de Pedro Sánchez, una calamitat de líder que veu ara com els déus li gasten la mala passada de satisfer-li el gran desig. El candidat del PSOE ha fet una catxa i es veu obligat a mantenir l'aposta. Se'n pot sortir Sánchez i arribar a presidir el nou govern espanyol? Ho té magre. Algunes veus socialistes li aplaudeixen la jugada, com ara la seva parella de ball. L'espaviladíssim Miquel Iceta afirma que el PSOE podria aprofitar l'avinentesa com ho va fer el 1982 i el 2004. La qüestió és aprofitar. Però a l'altre plat de la balança hi ha més tropa. Són molts els dirigents socialistes i els dits barons territorials que en desconfien profundament. Del seu líder i de les seves intencions. El titular del seu diari de capçalera ho il·lustrava l'altre dia amb un versot encertat: “Rajoy no puede, Sánchez no debe.” Rajoy no pot per aritmètica. Sánchez no ho ha de fer per prudència. Per la desconfiança cerval que senten l'Íbex 35 i Prisa davant les condicions insinuades de Podem. España en serio, repicava el PP en les darreres eleccions. L'Espanya de debò s'esmussa davant els ganivets d'Iglesias i el seu exèrcit. I si, a més, la precarietat de la suma obliga a comptar amb el PNB o amb els infames separatistes catalans, la por es desboca. Senyor Sánchez, tremoli!