Fractura

Un dels tòpics que més utilitzen els contraris que els catalans puguem expressar lliurement si volem continuar sent d'Espanya és que el debat mateix està causant una fractura social que arriba a les famílies. En va parlar l'ara ministre de l'Interior en funcions, Jorge Fernández Díaz, fa un parell d'anys. La idea va causar fortuna i no passa dia que no la llegim en alguna premsa que presumeix de ser independent o en alguna seu parlamentària.

Perfecte, doncs. Ara ja tens una altra raó per no convidar el teu cunyat el Nadal que ve. Sí, home: aquell que sí que sap comprar, no com tu.

Ara bé: el fet que el teu fill –o la teva filla– hagi d'emigrar cap a un altre país perquè aquí no troba feina –i com n'hauria de trobar, si la taxa d'atur juvenil és del 50%?– es veu que això no, que això no fractura ni les famílies ni la societat. El fet que moltes persones hagin perdut la feina o la casa i que no tinguin cap perspectiva de millora en l'horitzó immediat, tampoc. Això tampoc no fractura res.

Al capdavall, quan un surt al carrer no veu que la gent s'estigui enfrontant ni barallant per res que tingui a veure amb el dret a decidir. Potser perquè és un dret als països amb una llarga tradició parlamentària, com Catalunya, on les urnes no fan por.

A Espanya sí que fan por les urnes. Ha quedat força evident després de les últimes eleccions. Des del mateix moment que es va veure que ni el PP ni el PSOE poden governar sense arribar a pactes amb aquells que, segons diuen, volen destruir Espanya, van començar a alçar-se veus demanant canvis legals que impedeixin la repetició d'un panorama que l'únic a què obliga és a dialogar, sacrificar-se i pactar, un joc que no agrada gens a Espanya.

Per això ha sortit fa poc la número 3 del PP, María Dolores de Cospedal, dient que s'ha de fer una aliança dels partits constitucionalistes –així s'autoanomenen ells– per impulsar una altra Transició que deixaria fora tots aquells que els destorben.

I després encara tenen la barra de parlar de democràcia i de fractures.